En escriure un comentari crític, tot partint del text analitzat, haurem de demostrar el nostre coneixement del món actual, així com la teua maduresa intel·lectual i personal. En la producció del nou text haurem de tenir en compte també que la redacció ha de seguir les regles de la coherència, cohesió, adequació i correcció. Així, el nostre escrit serà clar, complet i correcte... sense repeticions, sense digressions o desviacions del tema, sense faltes d'ortografia ni barbarismes lèxics o gramaticals. El resultat del nostre judici tindrà un alt grau de formalitat, per tant evitarem els col·loquialismes i els vulgarismes.
Començarem a redactar el comentari fent una valoració crítica de la forma i del contingut, és a dir, valorarem com ho diu l'emissor i què diu. Després, acabarem el comentari amb la nostra opinió personal, això és, si estem d'acord o no amb l'autor i argumentarem les nostres idees pròpies.
1. VALORACIÓ CRÍTICA
1.1. Valoració formal:
si el text és coherent
si es presenta cohesionat
si s'ha adequat al context
si està escrit amb correcció
1.2. Valoració del contingut:
a) Actualitat del contingut del text
b) Interés personal (Intel·lectual o emocional) i importància social (grau de transcendència)
c) Sistema de valors de la qüestió tractada
Epistèmic: veracitat o falsedat del contingut
Estètic: bellesa o lletjor del referent
Ètic: bondat o maldat d'allò que aborda
Pragmàtic: utilitat o inutilitat d'allò que planteja
c) Profunditat en el tema (rigor, prestigi de fonts, especialització, conclusions...)
d) Capacitat per a orientar la opinió i la conducta del destinatari (estratègies utilitzades)
2. OPINIÓ PERSONAL (més extensa)
2.1. Assentiment o disconformitat amb allò expressat per l'autor
2.2. Relacions interdisciplinars o comparacions amb pel·lícules o llibres coneguts
2.3. Idees pròpies (es podrà contextualizar amb referències al món actual i, només BREUMENT I OCASIONALMENT, amb l'experiència pròpia)
Llibre de text NOU EL·LIPSI. Editorial Ecir, 2011
Clica per ampliar informació sobre el comentari crític
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris text. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris text. Mostrar tots els missatges
divendres, 1 de març del 2013
dimecres, 14 de novembre del 2012
dimarts, 13 de novembre del 2012
dimecres, 26 de setembre del 2012
Sobre el comentari de text
Llegiu el magnífic article "Contra el comentari de text de segon de batxillerat" que el professor Enric Iborra ha publicat avui mateix al seu bloc "la serp blanca". Una opinió impecable i compartida. Un bloc fantàstic, de consulta obligada, sobretot pel que fa a la literatura catalana i la literatura universal. Us el transcric.
Aquest curs, a causa de l’augment d’hores lectives, m’he vist
pràcticament obligat a agafar un segon de batxillerat. Fins ara havia
procurat evitar-ho, perquè hi ha unes quantes coses en aquest curs que
no em fan gens de gràcia, com ara una part important dels continguts i
objectius de la programació, que considere erronis i/o inútils. O
l’absurd, compartit per una part del professorat, de considerar-lo com
una preparació de l’examen de selectivitat. Ja vaig comentar aquest
aspecte, fa temps, en l’entrada La farsa de la selectivitat.
Però el pitjor d’aquest curs és que està dedicat, sobretot, a practicar
un model de comentari de text, basat en les teories de la lingüística
del text, que obliga a prestar atenció a aspectes secundaris, sense
interès o simplement obvis. O tot plegat alhora. Vegem-ne alguns
exemples. Un dels punts d’aquest model de comentari fa referència a la
tipologia textual a què pertany el text objecte d’anàlisi. Així, els
textos es classifiquen en expositius, argumentatius, narratius,
descriptius, instructius, etc. L’inconvenient és que aquestes tipologies
textuals no apareixen mai en estat pur. I és per això que es parla de
la tipologia textual predominant en un text, cosa que obliga a
fer generalitzacions òbvies sobre el text comentat o a manipular-lo per
encaixar-lo en una tipologia o altra, predominant o no.
Un altre punt habitual del comentari és l’anàlisi de la dixi, paraula
que en l’argot de la lingüística textual fa referència als elements de
l’enunciació: les persones del discurs i el temps i el lloc de
l’enunciació. Es demana a l’alumne que s’entretinga identificant aquells
elements gramaticals que assenyalen la proximitat o la distància
respecte de l’emissor del text com els demostratius aquest o aquell o els pronoms neutres açò, això o allò.
De nou, una activitat escolar, en el mal sentit de la paraula. Per no
dir res de quan es pregunta en quin canal està escrit el text. L’alumne
ha de respondre que el text està escrit en el canal escrit! De tant en
tant, algú s’equivoca i diu que està escrit en l’oral, cosa que
s’agraeix, perquè com a mínim introdueix una mica d’imaginació en el
procediment. Algunes vegades, s’introdueix el refinament de precisar que
el canal, oral o escrit, pot ser també unidireccional o
multidireccional, o unilateral o multilateral. Disculpeu-me que no em
pare ara a analitzar aquests conceptes tan abstrusos.
Un punt del comentari que produeix resultats especialment deplorables és
la identificació de la varietat dialectal geogràfica en què està escrit
el text. Quan s’hi detecta algun subjuntiu en i o un possessiu com meva, teva o seva
de seguida molts es llancen com uns miures a afirmar que està escrit en
català oriental, oblidant que a Lleida, territori que pertany al bloc
del català occidental, utilitzen també el subjuntiu en i i els possessius meva, teva i seva.
S’ha de tenir en compte que la diferenciació entre català oriental i
català occidental es basa en diferències fonètiques, que l’escriptura no
reprodueix, de manera que no té sentit plantejar-se si un text escrit
pertany al català occidental o al català oriental. Aleshores, què s’ha
de fer? Parlar de textos valencians o catalans? En aquest cas, el remei
em sembla pitjor que la malaltia. Per no dir res dels casos en què, com
que no es detecta cap tret dialectal, s’inventa i avant. Recorde haver
llegit no fa molt en un llibre, on es recollien diversos textos
comentats per al selectiu, que una novel·la d’Enric Valor estava escrita
en valencià, perquè utilitzava les formes perifràstiques del pretèrit,
quan aquestes formes són les generals en tot el domini lingüístic de la
llengua catalana. Errors i pífies a banda, convé recordar que en les
cultures consolidades, com l’anglesa o la francesa, no es dedica atenció
a les diferències dialectals geogràfiques. Es considera que no valen la
pena i que la dialectologia ve a ser una mena d’entreteniment, per a
qui ho trobe divertit, semblant a la filatèlia o a la numismàtica.
La buidor d’aquest model de comentari encara es posa més de manifest
quan s’aplica a textos literaris. En aquest cas, a més d’insistir en la
idea peregrina que aquests textos es caracteritzen sobretot per l’ús del
llenguatge figurat, s’introdueixen conceptes perfectament inútils com
el d’autor model i lector model, que, a més, solen provocar resultats
hilarants. Vegeu, si no, les banalitats que escriu Maria Josep Cuenca,
en el seu llibre Gramàtica del text, sobre l’autor i el lector models de Les veus de Pamano
de Jaume Cabré: «llegint aquest fragment, i millor encara la novel·la,
podem fer-nos una idea d’un autor de mitjana edat (entre cinquanta i
seixanta anys) que ha conegut la Guerra Civil espanyola i la postguerra,
probablement a través de familiars directes, i que es posa del costat
dels republicans; igualment, podem fer la hipòtesi que el lector model
serà una persona d’unes característiques semblants, que puga valorar la
tragèdia de què es parla per haver-la viscuda o per haver-ne viscut les
conseqüències.» Ja posats, hi hauria pogut afegir que l’autor model de
les novel·les de Jaume Cabré, per a la majoria dels seus lectors, té com
a característica fonamental el fet de ser un senyor amb ulleres i
bigot, la qual cosa resulta fonamental per a entendre no sols el text,
sinó el mateix procés de la creació literària.
No continue repassant més punts per no cansar-vos. Només voldria
remarcar per acabar que l’inconvenient principal d’aquest model de
comentari de text que es practica en segon de batxillerat és que
converteix el comentari en un exercici mecànic, que aplica a qualsevol
text la mateixa plantilla, fins a la nàusea, de manera que el text no és
més que una excusa o un pretext. La conseqüència immediata és que,
literalment, s’evita la lectura del text. El que diu el text, en
definitiva, no és pertinent. I no val a dir que tot això té com a
finalitat ajudar a entendre els textos, perquè només es fixa l’atenció
en el que és obvi o el que, sense ser-ho, no és pertinent.
De tota manera, s’ha de reconèixer que la pràctica d’aquest tipus de
comentari produeix un efecte agradablement anestèsic sobre l’activitat
neuronal. És un avantatge que no es pot menysprear.
divendres, 30 de març del 2012
De fal·làcies
Els textos argumentatius tenen la intenció de convéncer el receptor de la idea de l'emissor, és a dir, tenen el propòsit d'orientar l'opinió sobre un tema per tal de canviar la perspectiva i la conducta del destinatari del missatge aportant un conjunt de raons que la justifiquen.
De vegades les argumentacions adduïdes se sostenen apuntalades sobre les crosses febles d'una interpretació inexacta: estadístiques manipulades, percentatges erronis... dades que, sota la capa d'objectivitat, amaguen informació manegada. És el cas dels titulars dels periódics després d'un dia de vaga o d'una manifestació. Encara que els carrers baixen de gom a gom, la participació sempre és minsa per a les autoritats o per a la seua premsa acòlita. D'ací es comprén l'heterogeneïtat de portades que corresponen a un mateix esdeveniment i els titulars que contravenen la màxima de la qualitat de Grice "No digueu allò que creieu que és fals".
De vegades les argumentacions adduïdes se sostenen apuntalades sobre les crosses febles d'una interpretació inexacta: estadístiques manipulades, percentatges erronis... dades que, sota la capa d'objectivitat, amaguen informació manegada. És el cas dels titulars dels periódics després d'un dia de vaga o d'una manifestació. Encara que els carrers baixen de gom a gom, la participació sempre és minsa per a les autoritats o per a la seua premsa acòlita. D'ací es comprén l'heterogeneïtat de portades que corresponen a un mateix esdeveniment i els titulars que contravenen la màxima de la qualitat de Grice "No digueu allò que creieu que és fals".
Si un argument com el que apel·la a la quantitat pot arribar a ser qüestionable i, fins i tot, un argument d'autoritat, o de model, pot fallar atenent a la legitimitat d'aquella persona o institució més o menys prestigiosa, o a la validesa del patró a seguir... un dels arguments més abjectes és la fal·làcia, ja que aquesta amaga interessadament l'engany sota el vernís d'una lògica aparent.
Al bloc Aprendre llengües, Enric Serra reflexiona sobre l'ús d'aquest tipus d'argument fal·laç:
"La vaga d'ahir es pot titllar d'èxit o de fracàs. Si no hi ha ni tan
sols acord en les estimacions del nombre de persones mobilitzades, fet
relativament computable i objectiu, el consens sobre l'èxit o el fracàs
de la vaga no poden ser sinó partits presos. Vull aportar un exemple
d'un argument fal·laç que ha desplegat un polític català (J. A. Duran i
Lleida) en fer la seva valoració personal anticipada sobre la vaga. La
seva tesi ha estat clara (escolteu l'àudio): la vaga ha estat un fracàs.
L'argumentació que fa servir, amb tot, no és acceptable. Ens diu que
l'objectiu de la vaga era canviar la reforma laboral, i que aquesta
reforma no es modificarà com a conseqüència de la vaga, per la qual
cosa, doncs, la vaga ha estat un fracàs. Duran i Lleida fa servir una
fal·làcia clàssica, l'argumentum ad consequentiam,
que consisteix a recórrer a les conseqüències (negatives en aquest cas:
no s'aconseguirà l'objectiu a què apuntava la vaga), per desqualificar
la tesi contrària a la pròpia, que diria que la vaga ha estat un èxit.
La vaga pot haver estat un èxit o no, però la fal·làcia del polític no
ens ajuda gaire a determinar-ho. Necessitem rescatar el pensament i
alliberar-nos dels partits presos."
Doncs bé, alliberem-nos de fal·làcies.
dilluns, 26 de març del 2012
Amor a la llengua
Després de llegir les notícies sobre quatre fets esdevinguts aquest cap de setmana, redacta un articlet d'opinió amb cos argumentatiu i tesi.
Clica sobre cada retall per tal d'ampliar la notícia.
Clica sobre cada retall per tal d'ampliar la notícia.
dissabte, 24 de març del 2012
divendres, 23 de març del 2012
dimecres, 1 de febrer del 2012
La cohesió
Sempre poso l'exemple del collaret de perles per
explicar la cohesió textual. De la mateixa manera que l'enfilall de
perles necessita un fil interior, les frases de l'escrit mantenen
múltiples llaços d'unió, més o menys evidents: puntuació, conjuncions,
pronoms, determinants, parentius lèxics i semàntics, relacions lògiques,
etc. El conjunt d'aquestes connexions estableix una xarxa de cohesió
del text, la textura amagada de l'escrit, que li dóna unitat per poder
actuar com a missatge complet i amb sentit.
Un
d'aquests mecanismes de cohesió és l'anàfora, la repetició sistemàtica
d'un element al llarg del discurs. L'anàfora cus una frase amb l'altra,
amb pronoms, sinònims i el·lipsis, de manera que els dóna un sentit
congruent. Posem que escrius la història d'un conill i una pastanaga:
l'animal i l'hortalissa reapareixen constantment en la prosa, perquè en
són els protagonistes. La feina de l'escriptora i de l'escriptor
consisteix a camuflar les repeticions constants o a estalviar-les, si és
possible, sempre que se'n garanteixi la connexió i la comnprensió. Un
estalvi excessiu provoca buits de significació i desconcert, però la
reiteració sistemàtica dels mateixos mots recarrega la narració i li
treu vivor. Al capdavall, l'anàfora esdevé un dels mals de cap més
grossos de l'autor.
D. Cassany, La cuina de l'escriptura. Ed. Empúries. Barcelona, 1993 (pàg. 134)
dijous, 3 de novembre del 2011
Relíquies
"El món medieval fou un gran inventor de relíquies: amb les croades, la vinguda de fragments de la creu de Crist, mostres de llet de Maria, dents de sant Cristòfor i coses per l´estil, augmentà. Hi hagué tot un comerç d´objectes d´aquesta mena. El renaixement, i en especial els humanistes, atacaren aquelles veneracions fins a cert punt idòlatres: es deixava d´adorar la veritable essència de Déu i es retien honors de divinitat a pells seques, ossos, queixals, teles, sang seca...
Però un tal fervor afectava fins i tot monarques com Felip I d´Aragó i II de Castella, que aconseguí reunir 7.422 relíquies al seu monestir d´El Escorial, en un afany de superar qualsevol altre col·leccionista de despulles sacres. Un afany que contrastava amb el que poc temps abans havia escrit Alfonso de Valdés, fent burla: «dientes que mudaba nuestro Señor cuando era niño, pasan de quinientos... solamente en Francia... muelas de san Cristóbal no tienen cuento». I hem de suposar que el rei Felip pensava que tot el que ell atresorava era vertader, sense possibilitat que ni una sola de les seues relíquies hagués estat una falsificació més o menys enginyosa.
La passió per les relíquies, des del rei al poble, va créixer encara més després de Trento: s´arrancaven les durícies dels genolls dels qui morien en olor de santedat, se´ls despullava pràcticament de tot, per tal de tenir un fil de la seua santa roba, etc. Coses més o menys normals, durant el barroc, i abans i tot. De fet, no fa massa que vaig llegir una notícia sobre aquestes coses, que em va sobtar. El 1504 una dama d´Isabel I, en agenollar-se al costat de la reina castellana per tal de donar gràcies a la mòmia de sant Isidre, arribà a un extrem major: arrancà amb les dents el dit gros del peu del sant llaurador que estava destinat a convertir-se en especial protector dels monarques hispànics.
I és que el fervor religiós sembla que no coneix els límits! Afortunadament, ara tot això ja no es porta. Però ens hauríem de preguntar què són les subhastes d´objectes dels ídols del pop o del rock, o de personatges cèlebres, des de dictadors a famoses prostitutes. Sense dubte, col·leccionisme de relíquies."
Josep Vicent Escartí
Publicat al Levante-EMV, el dia 3 de novembre de 2010, ara fa un any
Però un tal fervor afectava fins i tot monarques com Felip I d´Aragó i II de Castella, que aconseguí reunir 7.422 relíquies al seu monestir d´El Escorial, en un afany de superar qualsevol altre col·leccionista de despulles sacres. Un afany que contrastava amb el que poc temps abans havia escrit Alfonso de Valdés, fent burla: «dientes que mudaba nuestro Señor cuando era niño, pasan de quinientos... solamente en Francia... muelas de san Cristóbal no tienen cuento». I hem de suposar que el rei Felip pensava que tot el que ell atresorava era vertader, sense possibilitat que ni una sola de les seues relíquies hagués estat una falsificació més o menys enginyosa.
La passió per les relíquies, des del rei al poble, va créixer encara més després de Trento: s´arrancaven les durícies dels genolls dels qui morien en olor de santedat, se´ls despullava pràcticament de tot, per tal de tenir un fil de la seua santa roba, etc. Coses més o menys normals, durant el barroc, i abans i tot. De fet, no fa massa que vaig llegir una notícia sobre aquestes coses, que em va sobtar. El 1504 una dama d´Isabel I, en agenollar-se al costat de la reina castellana per tal de donar gràcies a la mòmia de sant Isidre, arribà a un extrem major: arrancà amb les dents el dit gros del peu del sant llaurador que estava destinat a convertir-se en especial protector dels monarques hispànics.
I és que el fervor religiós sembla que no coneix els límits! Afortunadament, ara tot això ja no es porta. Però ens hauríem de preguntar què són les subhastes d´objectes dels ídols del pop o del rock, o de personatges cèlebres, des de dictadors a famoses prostitutes. Sense dubte, col·leccionisme de relíquies."
Josep Vicent Escartí
Publicat al Levante-EMV, el dia 3 de novembre de 2010, ara fa un any
diumenge, 30 d’octubre del 2011
dissabte, 29 d’octubre del 2011
La cohesió textual
Exercicis sobre la cohesió (material addicional, quadern inicial, quadern 2, quadern 3)
Exercicis sobre la cohesió i els connectors
Exercicis sobre connectors
divendres, 28 d’octubre del 2011
dijous, 27 d’octubre del 2011
dimecres, 26 d’octubre del 2011
Els participants en la comunicació
NIVELL EXTRATEXTUAL
- Autor real: la persona que escriu el text.
- Lector real: la persona que llig el text.
- Autor model: la representació mental que el lector real es fa de l’autor a través de la lectura del text.
- Lector model: la representació mental sobre el lector que l’autor real té present quan elabora el seu text. Per a comprendre el text, aquest lector “ideal” ha de saber coses que no s’hi expliquen, com els coneixements enciclopèdics (conjunt de referències culturals, en el sentit més ampli del terme), i ha de compartir una certa ideologia amb l'autor.
- Locutor (± narrador): és la veu que conta els fets, el jo discursiu. El locutor en 1a persona del singular és propi dels textos subjectius. El locutor en 3a persona del singular és propi de l’àmbit acadèmic. El locutor en 1a persona del plural pot ser:
- Plural majestàtic: (= jo + ø) (plural fals) Reservat per a reis o papes: "Nós, en Pere, per la gràcia de Déu rei d’Aragó…"
- Plural de modèstia (nosaltres = jo + ø) (plural fals) Típic de textos expositius de l’àmbit acadèmic.
- Nosaltres inclusiu (= jo + tu + tu...) (=locutor + al·locutari) Implica el lector en les afirmacions del locutor.
- Nosaltres exclusiu (= jo + ell + ell...)
- Nosaltres global o universal (= jo + tu... + ell...)
- Enunciador (± personatges), en sentit ampli: les veus, diferents a la del locutor, que apareixen al text. (En sentit estricte, les veus que parlen en primera persona.) Pot aparéixer o no. Hi ha tres procediments bàsics per introduir la veu d’un enunciador (=discurs reportat):
- Discurs directe. Diàlegs o citacions textuals marcades per mitjans gràfics i sintàctics: verbs de dicció, guions, cometes o cursiva... (La va mirar i li va preguntar: “on aniré sense tu?”)
- Discurs indirecte. Verb de dicció + conjunció que (La va mirar i li va preguntar que on aniria sense ella). Hi ha una pèrdua informativa que pot ser rellevant. A més, és impossible posar elements del discurs directe com: onomatopeies, interjeccions, vocatius, exclamacions, enunciats inacabats...
- Discurs indirecte lliure. Un enunciat en 3a persona sense marques gràfiques ni sintàctiques (La va mirar. On aniria sense ella?). El lector nota una discordança enunciativa entre les dues veus, locutor i enunciador (narrador i personatge).
- Al·locutari (± narratari): la persona a qui s’adreça el locutor en el text, el tu discursiu. Pot aparéixer o no. Un nosaltres inclusiu implica un al·locutari.
També hem de tenir en compte que la ironia s'ha tractat tradicionalment dins de les figures retòriques: “dir el contrari d'allò que es vol dir”. Però també pot incloure's en la polifonia si considerem que és una mena de citació. En l'enunciació irònica, el locutor posa en escena (“imita”) la veu d'un enunciador que diu alguna cosa incongruent o absurda, alhora que se'n distancia.
Quan el text inclou referències a d’altres textos, parlem d'intertextualitat, la qual ens remet a d’altres enunciadors. Podem trobar-hi:
- Relacions hipertextuals: "Hi ha vida més enllà de la mort" (hipertext) > “Hi ha vida més enllà del derbi” (hipotext).
- Relacions metatextuals. Un text és comentari d’un altre (un treball sobre La plaça del Diamant).
- Relacions intertextuals o interdiscursives, quan s’hi inclou un text d’un altre autor (“Sèsam, obre’t”).
- Relacions paratextuals: títol, subtítol, prefaci, notes... (l’epígraf “La carn vol carn” del poema Els amants d'Estellés fa referència a un vers d'Ausiàs March).
dimarts, 25 d’octubre del 2011
dilluns, 24 d’octubre del 2011
diumenge, 23 d’octubre del 2011
dissabte, 22 d’octubre del 2011
divendres, 21 d’octubre del 2011
L'adequació
"Qualsevol llengua presenta variacions: no parlen ni escriuen de la mateixa manera tots els membres de la comunitat lingüística, ni aquests membres utilitzen la llengua de la mateixa manera en totes les situacions comunicatives. Primerament, cadascú pot escollir entre usar la seva varietat dialectal o usar l’estàndard. Per exemple, jo mateix puc escollir entre usar les formes locals, pròpies de la plana de Vic (ha set, paia, torratxa), o les estàndards corresponents (ha estat, palla, test). […] Cada situació requereix l’ús d’un registre particular, que ve determinat pel tema de què parlem o escrivim (general o específic), pel propòsit que tinguem (per exemple, informar o convèncer) i per la relació entre els interlocutors (formal o informal) […]."
Daniel CASSANY
Descriure escriure. Com s’aprèn a escriure, Empúries
Daniel CASSANY
Descriure escriure. Com s’aprèn a escriure, Empúries
Subscriure's a:
Missatges (Atom)