dimecres, 26 d’octubre de 2011

Els participants en la comunicació

NIVELL EXTRATEXTUAL
  • Autor real: la persona que escriu el text.
  • Lector real: la persona que llig el text.
  • Autor model: la representació mental que el lector real es fa de l’autor a través de la lectura del text.
  • Lector model: la representació mental sobre el lector que l’autor real té present quan elabora el seu text. Per a comprendre el text, aquest lector “ideal” ha de saber coses que no s’hi expliquen, com els coneixements enciclopèdics (conjunt de referències culturals, en el sentit més ampli del terme), i ha de compartir una certa ideologia amb l'autor. 
NIVELL INTRATEXTUAL: LES VEUS DEL DISCURS (LA POLIFONIA)
  • Locutor (± narrador): és la veu que conta els fets, el jo discursiu. El locutor en 1a persona del singular és propi dels textos subjectius. El locutor en 3a persona del singular és propi de l’àmbit acadèmic. El locutor en 1a persona del plural pot ser:
    • Plural majestàtic: (= jo +  ø) (plural fals) Reservat per a reis o papes: "Nós, en Pere, per la gràcia de Déu rei d’Aragó…"
    • Plural de modèstia (nosaltres = jo + ø) (plural fals) Típic de textos expositius de l’àmbit acadèmic. 
    • Nosaltres inclusiu (= jo + tu + tu...) (=locutor + al·locutari) Implica el lector en les afirmacions del locutor. 
    • Nosaltres exclusiu (= jo + ell + ell...)
    • Nosaltres global o universal (= jo + tu... + ell...)
  • Enunciador (± personatges), en sentit ampli: les veus, diferents a la del locutor, que apareixen al text. (En sentit estricte, les veus que parlen en primera persona.) Pot aparéixer o no. Hi ha tres procediments bàsics per introduir la veu d’un enunciador (=discurs reportat):
    • Discurs directe. Diàlegs o citacions textuals marcades per mitjans gràfics i sintàctics: verbs de dicció, guions, cometes o cursiva... (La va mirar i li va preguntar: “on aniré sense tu?”)
    • Discurs indirecte. Verb de dicció + conjunció que (La va mirar i li va preguntar que on aniria sense ella). Hi ha una pèrdua informativa que pot ser rellevant. A més, és impossible posar elements del discurs directe com: onomatopeies, interjeccions, vocatius, exclamacions, enunciats inacabats...
    • Discurs indirecte lliure. Un enunciat en 3a persona sense marques gràfiques ni sintàctiques (La va mirar. On aniria sense ella?). El lector nota una discordança enunciativa entre les dues veus, locutor i enunciador (narrador i personatge).
  • Al·locutari (± narratari): la persona a qui s’adreça el locutor en el text, el tu discursiu. Pot aparéixer o no. Un nosaltres inclusiu implica un al·locutari.
També hem de tenir en compte que la ironia s'ha tractat tradicionalment dins de les figures retòriques: “dir el contrari d'allò que es vol dir”. Però també pot incloure's en la polifonia si considerem que és una mena de citació. En l'enunciació irònica, el locutor posa en escena (“imita”) la veu d'un enunciador que diu alguna cosa incongruent o absurda, alhora que se'n distancia.

Quan el text inclou referències a d’altres textos, parlem d'intertextualitat, la qual ens remet a d’altres enunciadors. Podem trobar-hi:
  • Relacions hipertextuals: "Hi ha vida més enllà de la mort" (hipertext) > “Hi ha vida més enllà del derbi” (hipotext). 
  • Relacions metatextuals. Un text és comentari d’un altre (un treball sobre La plaça del Diamant).  
  • Relacions intertextuals o interdiscursives, quan s’hi inclou un text d’un altre autor (“Sèsam, obre’t”). 
  • Relacions paratextuals: títol, subtítol, prefaci, notes... (l’epígraf “La carn vol carn” del poema Els amants d'Estellés fa referència a un vers d'Ausiàs March).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada