dilluns, 30 d’abril del 2012

Simposi Internacional Joan Fuster: Figura de Temps

 

Les lliçons perennes de Fuster

La Universitat de Barcelona celebra la talla intel·lectual de l'escriptor de Sueca en un simposi internacional


El mateix Joan Fuster (Sueca, Ribera Baixa, 1922-1992), que era tan reticent als homenatges, potser hauria entès que aquest any era bastant difícil esquivar-lo: es compleixen 90 anys del seu naixement, 20 de la seva mort, 40 de la publicació del seu indispensable manual de Literatura catalana contemporània, 50 del no menys influent Nosaltres els valencians, i 60 de la primera anotació al seu Diari (1952-1960). No sabent per quin decantar-se, atesa la rellevància de cada un d'ells per separat, la Universitat de Barcelona (UB) els celebra tots en el simposi internacional Joan Fuster: Figura de temps –manllevant el títol d'un dels seus llibres–, que reunirà entre dimecres i divendres, a la sala La Capella de la Facultat de Filologia, alguns dels principals estudiosos de l'obra de l'assagista valencià, entre ells el tipògraf i editor Josep Palàcios, amic personal i hereu de Fuster –a més d'autor d'uns quants llibres de bibliòfil de culte–; Antoni Furió, responsable, amb Palàcios, de l'edició de l'Obra completa de Fuster, i Pau Viciano, Xavier Pla, Salvador Company, Dominic Keown o Enric Sullà (podeu consultar el programa complet)

“Hem fugit de la commemoració convencional, però tampoc volem que passi inadvertida”, explica el doctor Antoni Martí Monterde (Torís, 1968), professor de literatura comparada a la UB i coordinador del simposi, que afirma amb convenciment l'excepcionalitat de l'obra de Fuster, que “entre els anys 1959 i 1965 posa damunt la taula la meitat de la literatura catalana que mereix més consideració; l'altra meitat, per descomptat, la hi posa Josep Pla”.

Un pensador avançat

Per Martí Monterde no hi ha dubte que Fuster és un luxe, un escriptor que va demostrar estar al corrent de les principals teories de la crítica literària europea i l'aleshores incipient sociologia de la literatura, al costat d'autors com ara Pierre Bourdieu o Robert Escarpit, i això,“treballant des de la perifèria de la perifèria i sota un Estat totalitari”. Treballs encara avui de referència ineludible com l'estudi pioner sobre la Literatura catalana contemporània, escrita fa quaranta anys i que li va costar l'enfrontament amb Joaquim Molas, Josep M. Castellet i Antoni Comas per haver-los trepitjat en certa manera el terreny, considera Martí Monterde, i Nosaltres els valencians, que “va obligar el nacionalisme espanyol a replantejar-se l'articulació dels pobles peninsulars de dalt a baix” –i que té una certa correspondència amb l'España invertebrada (1921) d'Ortega y Gasset, afegeix–, serien suficients per confirmar la dimensió intel·lectual de l'autor de Sueca, a pesar que continua absent del pla d'estudis de les universitats catalanes i que el simposi que comença demà passat és l'activitat acadèmica més important que se li dedica a Catalunya els últims 25 anys (una de les últimes va ser el 1984, en unes sessions organitzades per l'aleshores Estudi General de Girona i l'Autònoma arran de la investidura de Fuster com a doctor Honoris Causa). Pel professor valencià, establert fa anys a Girona, “hi ha molt poques literatures a Europa que puguin presentar dos autors del nivell de Fuster i Pla, i si hi afegim D'Ors, la situació ja és francament envejable”.

Amb motiu del simposi, s'han imprès en edició facsímil dos articles poc divulgats de l'escriptor, ‘Literatura entre literatures', publicat a La Nostra Revista el 1950, i ‘València en la integració de Catalunya', aparegut a Pont Blau, el 1961. Així mateix es presentaran en una petita exposició alguns exemplars de les primeres edicions de la seva obra.
 
Publicat a: El Punt Avui

diumenge, 29 d’abril del 2012

Pels drets de la llengua

FA TRENTA ANYS

                      

'Venim a Castelló, el 1982, a ratificar el sentit unitari, d’irreductible catalanitat, que inspirà les Normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara. (...) Ací, el què ha de quedar ben clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada. O pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folclòric. I no, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua. (...) O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ARA O MAI.'

FA UN DIA




divendres, 27 d’abril del 2012

dijous, 26 d’abril del 2012

Concert Pau Alabajos, Cesk Freixas i Andreu Valor

El “Bloc d’Estudiants Agermanats” organitza dins dels actes commemoratius del 25 d’Abril, un concert a la Facultat de Medicina de València, on participaran tres cantautors ben coneguts al nostre país, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Andreu Valor.
 
Les entrades es poden aconseguir al preu de 4€ per a estudiants de la Universitat de València i a 6€ per al públic en general. Les podreu adquirir de forma anticipada a través dels membres del BEA, o bé als diferents despatxos i espais que hi ha als campus de la Universitat de València (http://beapv.org/on-trobar-nos/).

Si cliqueu a sobre de les portades escoltareu algunes de les darreres cançons d'aquests cantautors.





dimarts, 24 d’abril del 2012

Del vers a la columna

(Entrevista amb el poeta i columnista Manel Rodríguez-Castelló)

Manel Rodríguez-Castelló és un escriptor alcoià conegut per la seua sòlida obra poètica i per ser, junt a Enric Cassasas, un dels poetes als que més recorre per a fer cançons Miquel Gil, però, també és un sagaç crític literari i un columnista brillant. Aquesta segona quinzena d’abril ha publicat en l’editorial Germania el seu tercer volum de reculls d’articles sota el títol Lapedra i el marge. Primera selecció 2000-2010, amb ell hem parlat sobre aquest llibre i sobre diversos aspectes de l’ofici d’escriure.
P.-Per què has posat per títol al llibre La pedra i el marge?
R.-No solament a aquest llibre, que recull una seixantena de les columnes aparegudes al Levante-EMV entre 2000 i 2010, la primera dècada del segle XXI, sinó al conjunt de la meua producció columnística, que considere una aportació al debat públic i a la consciència crítica dels lectors, especialment els valencians, sobre la lamentable situació cultural, social i política en què ens trobem i que ara es visualitza de manera més crua però que té arrels molt fondes en les coses que han passat (i que no han passat) en les darreres dècades i en el franquisme, per desgràcia en molts aspectes encara no superat al País Valencià. Així, el títol La pedra i el marge parafraseja l’adagi popular que diu “Tota pedra fa marge (o paret)”, és a dir, que tot esforç és útil per apuntalar, com deia més amunt, el marge col·lectiu d’una societat més justa i lliure, d’autèntiques democràcies, avui greument amenaçades.
P.-Com definiries una bona columna de premsa?
R.-La brevetat de la columna exigeix una densitat d’expressió i concepte que l’acosta al poema. Com ell, la columna sempre ha de procurar una sorpresa al lector, aportar-li alguna cosa nova, sacsejar-lo en un moment determinat. La bona columna és la que s’incrusta en la memòria i la que t’ha proporcionat un plaer estètic i intel·lectual immediat que t’obliga a rellegir-la.
P.-Consideres la columna com un gènere literari?
R.-Sens dubte ho és, perquè no és merament un text informatiu, com altres gèneres periodístics. No té un sentit utilitari, com no en té la bona literatura. I és molt elàstic en la curta distància (que és l’única limitació que té), ja que pot adquirir qualsevol forma. Per la seua intensitat i precisió, la columna és parent del poema i també de l’assaig.
P.- Trobes que la columna és més un gènere del segle XX que del XXI? De quina manera l’afecta l’aparició de les noves tecnologies?
R.-No ho tinc estudiat però probablement la columna naix amb la premsa, al segle XVIII. Tal volta, com suggereixes, és a la segona dècada del segle XX quan més embranzida pren. De fet, la columna ha vehiculat part del treball de grans autors literaris (assagistes, narradors, poetes…), i no crec que haja estat només per qüestions simplement pecuniàries. Em fa l’efecte que els nous mitjans d’informació/comunicació no han fet (com en els altres gèneres, al capdavall, però amb més intensitat) més que popularitzar el gènere i donar-li aire i profunditat. I això anirà a més durant l’actual segle. Enmig l’allau informativa, la columna ben feta, punyent i subjectiva, estilísticament exigent, hi pren una importància que no tenia. Cada vegada busquem més en la premsa la mirada irreductible, literària, que s’expressa a través de columnes i articles.
P:- De quina manera has estructurat el llibre?
R.-Es tracta d’una selecció de 60 columnes escrites (i publicades) entre l’any 2000 i el 2010 feta des del gust personal, triant allò que m’ha semblat que resisteix més bé, literàriament, el pas del temps, i buscant deliberadament la varietat de temes i tons. Des de primera hora, la proposta dels editors era clara: es tractava d’un llibre que podia ajudar a la pràctica i aprenentatge del comentari de text de batxillerat. Malgrat això jo he buscat (com ho fan les columnes) un públic més ampli seleccionant aquells episodis que han marcat més la nostra història més recent, tant d’ordre local, amb la crítica als nostres reietons autòctons, com internacional. El llibre té un pròleg del meu amic i escriptor Jordi Botella que incideix sobretot en el que les columnes tenen de crítica sostinguda a un model de gestió política i de societat que s’ha revelat catastròfic per als interessos del poble valencià. Hi ha també un apèndix pensat per als professors i estudiants de batxillerat amb propostes de treball de comentari fetes per Rosa Escrivà i Carmela Puig, que a més a més d’amigues són unes magnífiques professionals de l’ensenyament.
P.- Què té l’articulista Rodríguez-Castelló del poeta?
R.-Bé, això potser ho haurien de dir els crítics, si n’hi hagués. En qualsevol cas, i salvant les distàncies de posicionament (una columna es fa pensant, sobretot, en el lector; un poema, no), m’imagine que ser un lector constant i voraç de poesia i haver-la practicada amb una certa insistència durant anys implica una visió específica del món que xoca de manera radical amb la crua realitat de cada dia. Per començar, i ja ho he apuntat més amunt, el poeta és l’artista de la paraula, un perepunyetes del rigor i la precisió, que veu i sent el món en paraules, de manera que quan es posa a escriure una columna l’únic que hi canvia és la perspectiva però hi manté el domini i la tensió del llenguatge, l’anticonvencionalisme, la rebel·lia, la defensa d’una certa veritat eticopoètica, etc. Ara bé, en la columna hi faig servir constantment una cosa que encara no he aconseguit incorporar a la pràctica poètica sinó en molt comptades circumstàncies, la ironia, que potser exigeix la complicitat amb el lector de què la columna també s’alimenta. En general la columna es decanta per allò concret mentre que el poema aspira a l’absolut i ucrònic. També m’he adonat que en les columnes apareixen moltes de les obsessions i referents que conformen el meu món més estrictament poètic. I, diguem-ne, la veta poètica se subratlla més en la columna quan no hi ha l’esdeveniment puntual, allò que t’indigna de l’actualitat, per exemple columnes fetes durant els meus viatges i d’observacions més atemporals de la vida quotidiana. En fi, aquest tema donaria per a molt.
P.-Què és el que t’impulsa a escriure una columna setmanal durant tants anys?
R.-Vaig començar a publicar columnes setmanals l’any 92 al Ciudad d’Alcoi. Fins aleshores, algun article que et publiquen ací o allà, treballs de crítica literària i coses per l’estil. A Alcoi tothom llig el Ciudad (o més aviat repassa, perquè en general és il·legible), de manera que quan eixia per allà de marxa, sempre hi havia el lector o lectora desconegut que et comentava la darrera columna. Per a un poeta, que no sap mai qui ni quan el llegirà, a banda tres o quatre amics i algun tocaesquenes d’aquells que tant abunden, allò era sensacional. Amb les columnes realitzava en certa manera una de les constants del meu caràcter i formació, a més a més de treballar literàriament i disciplinar-me, incidir en allò que se’n diu l’opinió pública, en la reflexió col·lectiva, en el treball polític, en el sentit ampli i noble de la paraula. El poema, si no és que vius de premis o tens l’ego pujadet, no té temps ni límits, i això de vegades és fotut. La poesia refusa el que diríem funcionarisme, és més aviat un no-ofici. La columna, doncs, et permet desenvolupar al llarg del temps una obra paral·lela i complementària a la tasca poètica, i en una distància que a mi m’és molt propícia. Amb tot, espere no quedar-me ací i poder-me dedicar amb més temps i profunditat a altres menes de treballs literaris.
P.- Amb anterioritat has publicat dos llibres de columnes, que té aquest que tinguen als altres?
R.-No sé si vols dir què té aquest que no tinguen els altres. En qualsevol cas, et parlaré de semblances i diferències. Pel que fa a les primeres, es tracta, òbviament, de columnes, de reculls de columnes ordenades sempre cronològicament de manera que faciliten una lectura en certa manera memorialística, un flash-back d'episodis gravats en la memòria històrica més o menys recent del lector, però que en certa manera transcendeix la simple dimensió del temps amb reflexions de més llarg abast. El primer llibre de columnes, Els dies contats, arreplegava treballs publicats a Alcoi i per a un públic més específic; al segon, La pedra i el marge, vaig editar totes les columnes del Levante dels anys 98 i 99. Finalment aquest tercer, que manté el títol amb l'epígraf Primera selecció 2000/2010, incorpora, com ja he dit, seixanta columnes d'aquests anys i opera, per tant, sobre coses més recents de la meua realitat i de la situació col·lectiva. La principal novetat, a banda supose que d'una certa maduració en el treball de la columna, és la dimensió didàctica de l'edició d'ara, que he intentat conciliar amb els interessos d'un lector més general. Crec que amb això queden resumides les similituds i diferències de cada llibre.

divendres, 20 d’abril del 2012

Concert del 25 d'abril

Dia: dissabte 28 d'abril
Hora: a partir de les 21:00h.
Lloc: Auditori de Burjassot
Acte: tradicional concert del 25 d'Abril
Actuaran: La Gossa Sorda, Pirat's Sound Sistema, 121DB, Biano i Toni Albà 



Podeu consultar tota la informació, els punts de venda de les entrades i descarregar els cartells i banners des d'aquest enllaç: www.acpv.cat/web/25-dabril-2012

dijous, 19 d’abril del 2012

País lliure, llengua viva

Al mapa, hi figuren alguns dels atacs contra el català a cada territori, com ara: retallades pressupostàries a la Bressola de Catalunya Nord, modificació de la llei de llengües a Aragó, sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la immersió a les escoles del Principat, 125.000 famílies que no poden escolaritzar els fills en català al País Valencià, i modificació de la Llei de funció pública a les Illes. [Font VilaWeb ]

dimecres, 18 d’abril del 2012

O ara o mai


Castelló per la Llengua homenatjarà Joan Fuster el 25 d'abril al Teatre del Raval, on es commemorarà també els 30 anys de l'Aplec multitudinari celebrat el 1982 a la Plaça de Bous, en la celebració dels 50 anys de les Normes de Castelló.

dissabte, 14 d’abril del 2012

14 d'abril

Quan va arribar a la plaça de Catalunya va veure que tothom es girava.
La Rambla s’havia animat molt, se sentia una gran cridòria, i al fons, per
damunt de la gent, es veien unes quantes banderes. Un noi que passava
anava dient a tothom que al carrer de la Canuda hi havia guàrdies civils
a cavall. Una onada de gent la va voltar i durant una estona no va veure
res.

Mercè Rodoreda. Aloma. Edicions 62.






dimecres, 11 d’abril del 2012

Nosaltres els fusterians


L'any Fuster, pel cinquantè aniversari de la publicació de 'Nosaltres els valencians', marcarà els actes de celebració de la VIII Setmana Cultural del País Valencià, que organitza l'Espai País Valencià al barri de Gràcia de Barcelona, del 13 al 22 d'abril.

Durant tota la setmana hi haurà xerrades, exposicions, activitats infantils, presentacions de llibres, documentals i actuacions.

Entre els actes, cal esmentar l'espectacle 'Nosaltres els fusterians', a càrrec de l'associació estellesiana Rodonorsinvictes, basat en la correspondència, els aforisme i la poesia de Fuster.

divendres, 6 d’abril del 2012

Temps de vacances

Temps de cantar

Temps de viatjar


Temps de gaudir




Temps per a llegir

dijous, 5 d’abril del 2012

Proves JQCV 2012

Ja podeu matricular-vos per a les proves de la JQCV. Enguany hi ha hagut canvis: és molt important que us matriculeu ara perquè no podreu fer-ho a setembre. Aquells que vulgueu fer més d'un nivell, matriculeu-vos ara dels dos per a poder-los fer consecutius o haureu d'esperar al proper any per a fer la prova següent.

IMPRÉS DE MATRÍCULAIMPRÉS DE MATRÍCULA



Termini de presentació de les sol·licituds
  • Període únic: del 2 al 27 d'abril
  • NOTA:
    Enguany no hi haurà període de matrícula al setembre. La matrícula per als dos períodes d'exàmens de 2012 (juny i novembre), caldrà formalitzar-la en el període d'abril assenyalat.

dimecres, 4 d’abril del 2012

Polimèdia


Aquest sistema multimèdia, dissenyat per la UPV com a suport a la docència, és una eina innovadora i productiva que combina la informació textual i la visió i la comunicació oral del professor.

L’Àrea de Promoció i Normalització Lingüística ha apostat per aquest  projecte perquè  pensem  que és convenient oferir un recurs innovador de suport a les classes presencials i a l’aprenentatge autònom de la nostra llengua.

Els continguts Polimèdia constitueixen un catàleg obert i en ampliació permanent en atenció a les necessitats de formació que es detecten.

Des d’ací, us animem a emprar-los  i esperem que us siguen útils.
Podeu visualitzar els vídeos en aquesta pàgina: Aprèn valencià amb Polimèdia.

dimarts, 3 d’abril del 2012

La literatura catalana convidada al Quebec

La literatura catalana serà la convidada d'honor al Salon International du livre de Quebec, de l'11 al 15 d'abril. Aquesta és la primera cita internacional i institucional de la literatura catalana des de Frankfurt 2007. Els autors triats han estat traduïts recentment al francès i representen diversos gèneres literaris (narrativa, poesia, literatura infantil i juvenil). En canvi,  no representen tot el territori: si bé hi ha autors de Catalunya, les Illes Balears i la Catalunya Nord, no s'ha inclòs  cap autor del País Valencià. La raó: en els últims anys, cap autor valencià no s'ha traduït a cap editorial quebequesa.
La selecció dels autors ha estat feta a partir de les peticions del saló, segons fonts de l'Institut Ramon Llull. Aquestes peticions fan referència a la quantitat de traduccions recents fetes al francès, i en especial fetes per editorials quebequeses. L'últim autor valencià de narrativa traduït al francès és Ferran Torrent, quan edicions del Trabucaire va publicar 'Gràcies per la propina' el 2007. I de poetes valencians traduïts i publicats al Quebec tampoc n'hi ha. Tanmateix, l'editor de Bromera, Joan Carles Girbés, ha explicat a VilaWeb que sí que hi ha com a mínim un autor valencià traduït recentment al francès, que és Enric Lluch: l'editorial Caractère de Montreal ha publicat el primer i el segon volum de la sèrie 'Les monstres', àlbums il·lustrats dirigits als infants i creats per Lluch.
(Font:VilaWeb)

dilluns, 2 d’abril del 2012

En bon valencià

Moltes vegades tenim dubtes a l’hora d’escriure en valencià. O bé no tenim clar si les expressions o les paraules que fem servir habitualment són correctes o són barbarismes. Davant aquestes incerteses podem recórrer a Twitter on hi ha iniciatives adreçades a ajudar-nos a usar la nostra llengua de la manera més correcta possible. Per això, hui us presentem la magnífica iniciativa d’En bon valencià, la qual cada dia ens fa arribar una proposta normativa per a utilitzar el valencià correctament i adequadament. Com? Us hi deixem els enllaços per tal que us hi adheriu: versió Twitter i versió Facebook.

diumenge, 1 d’abril del 2012

El verí polisèmic del teatre


El servent sortí i, passat bastant temps, tornà acompanyant l’home que havia de donar la metzina. La portava trinxada en una copa. Així que Sòcrates el veié, digué:
—Bé, excel·lent amic, tu que hi entens d’aquestes coses, què s’ha de fer?
—Res més —digué— que beure i fer una volta passejant fins que les cames se’t facin pesants. Després, estirar-te, i això farà el seu efecte.
Aleshores oferí a Sòcrates la copa. Ell la va agafar, Equècrates, ben tranquil sense cap tremolor i sense cap alteració del color o del rostre, sinó que llançant una mirada a aquell home, com solia fer-ho amb els seus ulls de bou, digué:
—Digues: d’aquest potatge, se’n pot fer alguna libació, o no?
—En trinxem, Sòcrates —digué—, la mesura que creiem que cal beure.
—Ho entenc —féu ell—. Però almenys és permès, i fins i tot és necessari, fer una pregària als déus perquè aquest canvi d’estança, d’aquí cap allà, sigui ben feliç. Això és el que jo prego, i que així sigui!
I dient això, contingué la respiració i, tot decidit i serè, begué fins al fons.



La mort de Sócrates és la referència i punt de partida que Rodolf Sirera pren a El verí del teatre per tal de reflexionar sobre els límits de la ficció teatral i alhora sobre la condició humana.
El títol presenta un doble significat, tots dos igualment vàlids per a identificar la peça. D'una banda ens remet metafòricament a la passió pel món dramàtic que senten algunes persones, tan forta i pertorbadora com la febre que provoquen certs verins. A més, però, el títol remet a un altre verí no metafòric, al motiu que desencadenarà l'acció bàsica de l'obra.
El verí del teatre és també una recerca, el desenrotllament d'una investigació que convida a diverses lectures: la verinosa creació artística, les relacions humanes desiguals de poder, els límits de la convenció artística (entre la realitat i la ficció que avui enllaçaria amb les snuff movies), la dramatització de diverses teories sobre la interpretació teatral (Diderot, Artaud) o el mal i la transgressió impune i amoral (recordem Arnau), entre altres.

Uns comentaris al voltant de l'obra
Un estudi sobre l'obra
Un fragment d'una representació