Poesia i cançó: Estellés

El Centre Ovidi Montllor dintre del seu projecte Poesia i Cançó, obri un cicle dedicat a Vicent Andrés Estellés. I l'obri amb una de les principals figures de la música en català a l'actualitat: Miquel Gil.

Miquel Gil ens oferirà un concert amb temes inclosos al seu darrer disc (Per marcianes, 2011) i poemes de Vicent Andrés Estellés, poeta que ha musicat al llarg de la seua carrera. 

Encetarà el concert un col·loqui amb Begonya Pozo, escriptora i responsable de l’Aula de poesia de la Universitat de València, sobre la relació entre poesia i música. 

Com hem esmentat, aquest col·loqui-concert s'inclou dintre d'un cicle especial dedicat a Estellés i la seua relació amb la música organitzat pel Centre Ovidi Montllor juntament amb la col·laboració del Col·legi Major Lluís Vives, el Vicerectorat de Cultura de la Universitat de València i Unnim-Obra Social.

Serà divendres 2 de març a les 19:30h al Col·legi Major Lluís Vives (València).

Vicent Andrés Estellés

Per conéixer la persona

http://www.tv3.cat/videos/2822190/Vicent-Andres-Estelles

Per conéixer l'obra

http://www.tv3.cat/videos/2750950/Una-obra-de-teatre-sobre-la-vida-dEstelles

http://youtu.be/KbyGUNtVqXs

http://youtu.be/g5dBXtgbyGk

http://youtu.be/mnAOIH64k1Y?t=1m1s

Salvador Espriu

Per conéixer la persona:

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=732

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/2730370

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/2683550

Per conéixer millor l'obra:

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/espriu.htm

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/2725310

http://www.youtube.com/watch?v=fs_BGPGgM68

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/222452393

http://www.google.es/search?sourceid=navclient&aq=4&oq=sa&hl=es&ie=UTF-8&rlz=1T4ASUT_esES416ES452&q=salvador+espriu&gs_upl=0l0l0l738418lllllllllll0&aqi=g4s3#q=salvador+espriu+raimon&hl=es&rlz=1T4ASUT_esES416ES452&prmd=imvnso&ei=kS5AT9uDNuHH0QXz5PCODw&start=10&sa=N&bav=on.2,or.r_gc.r_pw.,cf.osb&fp=10ac27b83b96f966&biw=1093&bih=490

http://www.youtube.com/watch?v=60zR_iyZdwM

Antologia de la poesia catalana

Publish at Calaméo or browse others.

II Olimpiada d'Humanitats Castelló 2012

La Universitat Jaume I de Castelló convoca la II Olimpíada d'Humanitats on els estudiants demostraran els seus coneixements en matèries com: Llengua castellana i literatura, Llengua i literatura catalana, Filosofia i Ciutadania, Història de la Filosofia, Llengua estrangera, Llatí, Grec i Literatura universal.

Inscripcions des del 16 de gener al 29 de febrer. Més informació ACÍ

50 anys de Nosaltres els valencians

Celebració dels 50 anys de ‘Nosaltres, els valencians’, avui dijous en La Nau

La Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València ha organitzat un seguit d’activitats amb motiu dels cinquanta anys de la publicació de l’obra ‘Nosaltres, els valencians’, de l’intel·lectual de Sueca Joan Fuster. El primer acte és la taula redona ‘50 anys de Nosaltres, els valencians (1962-2012)’, avui dijous 16 de febrer a les 18 hores en l’Aula Magna de La Nau. Avui també s’inaugura, a les 20 hores, en la Sala Estudi General de La Nau, l’exposició ‘Joan Fuster. Nosaltres, els valencians (1962-2012)’.

En la taula redona intervindran Joaquim Molas (catedràtic de Literatura de la Universitat de Barcelona); Francesc de Paula Burguera (periodista i escriptor); Vicent Pitarch (lingüista i membre de l’Institut d’Estudis Catalans); i Antoni Furió (catedràtic d’Història de la Universitat de València), tots ells moderats per Ferran Carbó (coordinador de la Càtedra Joan Fuster).

A continuació de la taula redona tindrà lloc, a les 20 hores, a la Sala Estudi General de la Nau, la inauguració de l’exposició Joan Fuster. Nosaltres, els valencians. 1962-2012, organitzada pel Vicerectorat de Cultura de la Universitat de València i la Càtedra Joan Fuster. Aquesta mostra estarà oberta fins el 18 de març.

Dimecres 29 de febrer, a les 19:30 hores, a la Capella de La Nau, es realitzarà el concert Música a l’entorn de Joan Fuster. Els intèrprets són Maria de los Llanos, soprano, i Adrià Gràcia, piano. La programació inclou música per a poemes d’Apel·les Mestres, Xavier Casp, Bernat Artola, Maria Antònia Salvà, Miquel Duran, Lluís Guarner, Francesc Almela i Vives i Joan Fuster.
El dijous 1 de març, a les 12 hores, al Paranimf de la Nau, es lliuraran els XI Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. També hi haurà una conferència de Jaume Cabré: La creació del món.

Com a últim acte previst, el 15 de novembre, a les 9:30 hores, a la Casa de Cultura de Sueca, se celebrarà la IX Jornada Joan Fuster: Sobre Nosaltres, els valencians, organitzada per la Càtedra Joan Fuster i l’Ajuntament de Sueca. Intervindran Agustí Colomines, María José Badenas, Francesc Pérez i Moragón, Manuel Alcaraz i Ferran Archilés.

Joan Fuster i Ortells (1922-1992) és l’intel·lectual valencià més rellevant de l’època contemporània. Llicenciat en Dret a la Universitat de València, va col·laborar en la premsa amb regularitat i alhora va dur endavant una important tasca humanista. La primera edició de Nosaltres, els valencians va ser publicada a Barcelona el maig de 1962 i ha sigut una obra important en la història dels valencians, un punt de referència per a estudis i posicionaments posteriors.

Més informació 
Programa d'activitats paral·leles (pdf)
Programa de mà de l'exposició (pdf)


L'Obra Completa de Joan Fuster conté més de mil textos no aplegats en llibre

Una imatge no val...

 

View more documents from mfdcat
De http://catalart.blogspot.com

Gramàtica zer0

Per molts anys, Ovidi

                       

Alcoi, 4 de febrer de 1942 — Barcelona, 10 de març de 1995

La cohesió

Sempre poso l'exemple del collaret de perles per explicar la cohesió textual. De la mateixa manera que l'enfilall de perles necessita un fil interior, les frases de l'escrit mantenen múltiples llaços d'unió, més o menys evidents: puntuació, conjuncions, pronoms, determinants, parentius lèxics i semàntics, relacions lògiques, etc. El conjunt d'aquestes connexions estableix una xarxa de cohesió del text, la textura amagada de l'escrit, que li dóna unitat per poder actuar com a missatge complet i amb sentit.

Un d'aquests mecanismes de cohesió és l'anàfora, la repetició sistemàtica d'un element al llarg del discurs. L'anàfora cus una frase amb l'altra, amb pronoms, sinònims i el·lipsis, de manera que els dóna un sentit congruent. Posem que escrius la història d'un conill i una pastanaga: l'animal i l'hortalissa reapareixen constantment en la prosa, perquè en són els protagonistes. La feina de l'escriptora i de l'escriptor consisteix a camuflar les repeticions constants o a estalviar-les, si és possible, sempre que se'n garanteixi la connexió i la comnprensió. Un estalvi excessiu provoca buits de significació i desconcert, però la reiteració sistemàtica dels mateixos mots recarrega la narració i li treu vivor. Al capdavall, l'anàfora esdevé un dels mals de cap més grossos de l'autor.

D. Cassany, La cuina de l'escriptura. Ed. Empúries. Barcelona, 1993 (pàg. 134)

Agressió lingüística

Un jove denuncia un guàrdia civil per agredir-lo a l'aeroport del Prat per parlar en català

L'agent, amb rang de caporal, l'hauria colpejat amb una porra i amb les mans mentre li cridava "polaco de mierda" després d'haver-li exigit que se li dirigís en castellà

ROGER TUGAS

Barcelona | Actualitzada el 27/01/2012 

 
Els fulls de les denúncies i del reconeixement mèdic de D. T. F. MELCION
 

El jove advocat fiscalista D.T. es disposava aquest divendres al migdia a agafar un vol a Madrid, com cada setmana, per assistir al màster que hi estudia. Després que a l'aeroport del Prat li fessin creuar dues vegades el detector de metalls –tot i que no havia fet soroll el primer cop–, dos agents de la guàrdia civil se li van acostar i li van preguntar en castellà si tenia cap problema. Ell va respondre en català, la qual cosa li va comportar el calvari que hores més tard va denunciar. La reacció d'un dels agents –amb rang de caporal, com va comprovar més tard– va ser "burlesca i agressiva", segons ha explicat D.T. a ARA.cat, i li va reclamar que li parlés en castellà. En no rebre resposta –D.T. afirma que pretenia evitar problemes per no fer tard– hauria estat traslladat a una petita sala propera on no hi havia ningú més. Durant el trajecte i ja a dintre, el jove va passar a parlar castellà per col·laborar, però ja va ser massa tard.
Un cop dins l'habitació, amb només una cadira i una taula, D.T. recorda que li van fer treure les sabates i la jaqueta i el caporal li va pegar un fort cop a la cuixa amb una porra o un altre objecte metàl·lic que el va fer caure i li va adormir la cama durant una hora. Segons el denunciant, tot seguit l'agent el va tirar a la cadira i allí el va colpejar cinc vegades amb la mà estesa –per no deixar marca– mentre li cridava "polaco de mierda" i "habla castellano si tienes cojones". Mentre, l'agent més jove s'ho mirava "perplex". Després de les agressions, el van fer sortir de la sala i, en veure que trucava a emergències per denunciar la situació, van decidir denunciar-lo ells per insults i per no voler-se identificar. D.T., que no va voler firmar el document, va exigir enmig d'un atac d'ansietat conèixer els números de placa dels agents i tenir una còpia de la seva denúncia –els coneixements com a advocat li recomanaven aquestes i altres actuacions–, tot i que només hauria aconseguit això últim després de pressionar.
Un cop fora de l'espai internacional, va anar a buscar els Mossos de l'aeroport –que no podien creuar el detector en no ser territori de la seva competència–, els quals el van atendre "exquisidament", li van recomanar denunciar i van reprovar els fets. També el van acompanyar al CAP més proper per fer-se la revisió mèdica que acredités les agressions.
Unes hores més tard, i encara amb llàgrimes als ulls i una veu que s'entretalla, D.T. afirma que "va ser pitjor la vexació i l'abús de poder que l'agressió física". Ara, però, té ganes d'anar "fins al final" amb el cas i denunciar tant la denúncia falsa dels guàrdies civils com la violència i la retenció il·legal. Afirma que les càmeres poden demostrar que no va haver-hi cap actitud violenta per part seva i que sempre es va mostrar col·laborador i, per això, confia que es verifiqui la seva versió. L'únic motiu que s'explica per la situació patida i les agressions és la discriminació lingüística per haver respost en català al mateix aeroport de Barcelona, i és per això que vol publicitar el cas, per denunciar que "encara ara, al segle XXI", es viuen moments com aquest.

Publicat a ara.cat

Normes de citació bibliogràfica

Generalment, quan hem de fer qualsevol treball, cal recórrer a l’ús de determinats llibres de consulta per tal de fornir d’informacions la nostra investigació. Si no volem ésser acusats de plagi en fer passar per treball nostre les informacions consultades per realitzar la feina, cal que explicitem clarament d’on n’hem extret la informació. Per a això, hi ha unes normes que ens poden ajudar a citar adequadament les fonts consultades. Ací van uns petits consells que et seran de molta ajuda:

1. Si el que vols citar és el llibre sencer, perquè l’has consultat moltes vegades, cal que comences així:

Cognom de l’autor/a, Inicial del nom (any de l’edició que tens): Títol del llibre, ciutat d’edició, nom de l’editorial, col·lecció, nombre dins la col·lecció.

Cada part de la citació té un tipus de lletra. Així, per exemple, el cognom de l’autor/a i la inicial es solen escriure en versaletes (les trobaràs a la pantalla prement on diu “Format”, despres “Font” i, finalment, seleccionant “Efectes”).  L’any d’edició va entre parèntesis. El títol del llibre va en lletra cursiva. La ciutat d’edició i l’editorial ja s’escriuen en el tipus de lletra general que hages utilitzat a tota la resta del document.

Per tal que te’n faces una idea, ací en tens un exemple. Es tracta de la citació del primer dels llibres que hauràs de llegir enguany:

Martorell, J. (1990): Tirant lo Blanc. A cura de Francesc Machirant . Alzira, Ed. Bromera, Els nostres autors, núm. 10.

Potser en tots els llibres no hi trobaràs tantes dades. No les inclogues, doncs.

Una remarca, en el cas que hi haja més d’un autor/a i no vulgues escriure’n totes les dades, pots posar només el cognom i la inicial del primer dels autors (per ordre alfabètic del cognom de l’autor/a) seguit de l’abreviatura llatina “et al.” , que vol dir “i d’altres”.

Fixa’t com hauries de citar el llibre de valencià d’enguany:

Baldaquí, J.M. et al. (2003): Miralls 1. Valencià: llengua i literatura. 1r batxillerat. Alcoi, Ed. Marfil.

2. Si el que vols és citar-ne una part concreta, cal que escrigues el nom d’aquesta part en la mateixa lletra de la resta del document, entre comentes i davant del títol del llibre, separada per un punt.

Mira com caldria citar, per exemple, el text que apareix a la pàgina 167 del llibre de valencià:

Baldaquí, J.M. et al. (2003): “2a Proposta. Pervivència i evolució dels usos amorosos medievals en les cançons actuals”. Miralls 1. Valencià: llengua i literatura. 1r batxillerat. Alcoi, Ed. Marfil, pàg. 167.

3. Si es tracta de citar un article que apareix dins d’una revista, caldria que el citares així:

Cognom de l’autor/a, Inicial del nom (any de publicació de la revista): “Títol de l’article”, Nom de la revista, ciutat d’edició, nom de l’editorial, nombre de la revista, pàgines on apareix.

Fixa’t en l’exemple següent:

Marangues i Prat, I. (1991): “La indumentària civil catalana. Segles XIII-XV”, Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona, I.E.C., núm. XLI, pp. 230-241.

4. Potser, vulgues que apareguen aquestes citacions al final de la pàgina o al final del llibre. Això és el que s’anomena “nota a peu de pàgina”. Per a fer-ho així, només cal que premes “insertar” , que hi cerques “nota al peu” i que, després, hi selecciones “nota a peu de pàgina” o “nota al final”. És més còmode que utilitzes la funció “autonumeració”. Així, el mateix programa s’encarrega de numerar totes les notes. Si selecciones “nota a peu de pàgina”, la citació t’apareixerà al final de la pàgina en què estàs escrivint. Si esculls “nota al final”, el programa de text anirà col·locant-te totes les citacions a l’última pàgina del treball que estàs escrivint.

5. En català tenim un bon nombre d’abreviatures, coincidents o no amb el castellà. Si vols trobar la forma correcta de les abreviatures valencianes més habituals, pots consultar:

Costa, J. et al (1995): “Llista de les abreviacions més usuals”, Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. Barcelona, Eumo Editorial, pp. 285-292.

En aquest llibre trobaràs, de més a més, notes molt útils referents a l’escriptura i l’edició de textos en valencià.

Ressenya crítica

Per l'escola pública

Nadal igualitari

Arbre

Bon nadal

Nadal

                   A Emili Badiella

Sento el fred de la nit
                               i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
                                  que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa a     la cuina
                                    prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes
                                   i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
                                  Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos          arrencarà a plorar.

Joan SALVAT-PAPASSEIT

Un camell d'Orient

Un camell d'Orient entra a la ciutat,

carrega a la gepa un sac ple de regals.

Pregunta al seu Rei quin camí han de seguir,

però l'home està ben adormit.

El camell vol despertar-lo amb un crit

que es perd en la nit.

"Disculpi taxista, em podria orientar?

Som a nit de Reis, com vostè ja sabrà,

un nen i una nena ens estan esperant.

Portem uns paquets de molt lluny,

però el Rei ha caigut en un somni profund

i estic tan perdut!"

Grimpa el camell, grimpa, grimpa pel fanal!

Descansa al balcó del pis principal,

es topa amb pa i aigua que li han preparat,

però el Rei dorm en el carreró

i el camell no vol malgastar l'ocasió

de tastar unes neules i un torró.

I es mira al pessebre i es troba atractiu,

allà entre la molsa, travessant un riu,

però no queda temps i s'apropa al sofà,

amb les dents treu, amb cura, del sac,

una bicicleta de colors llampants,

unes nines russes i un soldat.

Un camell d'Orient surt de la ciutat!

La gepa lleugera buida de regals!

El Rei es desperta i pregunta on estan.

"Pot estar tranquil Majestat",

contesta la bèstia avançant per l'asfalt,

"ja l'avisaré en arribar".

I el sol va sortint i el rei segueix roncant!

I el sol va sortint i el rei segueix roncant!

Manel

Nadala

                       A Tomàs Roig i Llop

Hem bastit el pessebre en un angle 
del menjador, sobre una taula vella, 
el pessebre mateix de cada any 
amb la mula i el bou i l'Infant 
i els tres Reis i l'estrella. 

Hem obert innombrables camins, 
tots d'adreça a la cova, 
amb correus de vells pelegrins 
-tots nosaltres- atents a l'auster caminar de la prova. 

I en la nit del misteri hem cantat 
les antigues cançons 
de la mula i el bou i l'Infant i els tres Reis i l'estrella. 

I oferíem la nit amb els ulls i les mans. 
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans 
de l'Infant i de tots en la nit de la gran meravella. 

Miquel Martí i Pol

El caganer

Ací teniu  la lletra de la nadala:

(Tots)
Sha-la-la-la… Sha-la-la-la… Sha-la-la-la lai la.
Sha-la-la-la… Sha-la-la-la… Sha-la-la-la lai la.

(Albert Pla)
En un pessebre hi ha d’haver-hi: el nen Jesús i el Sant Josep.
També la Verge Maria, una vaca i una mula i mal penjat un angelet.

(Tots)
Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!
Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

(Gerard Quintana)
Hi ha d’haver-hi escorça i molsa i un poblet ben nevadet
i un riu de paper de plata i pastorets i pastoretes al voltant d’un foc rogenc!

(Tots)
Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!
Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

(Estopa)
En un pessebre hi ha d’haver-hi: tres gallines i un ferrer,
un ramat de cabres soltes i una iaia castanyera i un dimoni dins l’infern!

(Tots)
Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!
Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

(Manel)
Agafeu la cartolina retalleu un cel immens i afegiu-li unes estrelles.
Els que no tingueu llumetes hi podran posar gomets!

(Tots)
Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!
Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

(Joan Miquel Oliver)
També ha d’haver tres Reis amb tres patges, tres camells
que vénen des de l’orient, carregats porten presents: que bé ens ho passarem!

(Tots)
Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!
Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer!

(Quimi Portet)
Al pessebre hi ha d’haver, ha d’haver-hi un tamboret perquè hi segui Sant Josep
i si no hi ha tamboret, que el pobret s’estigui dret!

(Tots)
No us n'oblideu mai més que en un pessebre hi ha d’haver,
en un pessebre hi ha d’haver-hi: hi ha d’haver-hi un caganer!

No us n'oblideu mai més que en un pessebre hi ha d’haver,
en un pessebre hi ha d’haver-hi: hi ha d’haver-hi un caganer!

Sha-la-la-la… Sha-la-la-la… Sha-la-la-la la la.
Sha-la-la-la… Sha-la-la-la… Sha-la-la-la la la.

8 contes de Nadal de Calders

L'any 2007 la Diputació de Barcelona va editar una selecció de vuit contes de Pere Calders ambientats en les dates i tradicions nadalenques. Situacions absurdes que critiquen directament la realitat, o millor dit, el comportament humà: Una trobada empresarial entre els reis mags i el pare Noel, les instàncies burocràtiques imprescindibles per muntar un pessebre, els arbres nadalencs que segueixen tendències ecològiques, una colònia catalana que manté les tradicions nadalenques malgrat les temperatures tropicals...

8 contes de Nadal:

Quieta nit.

Reunió d'alt nivell.

Explorador celeste a la deriva.

Nit de pau i bones festes.

Pau a la terra.

Festa d'amor universal.

Quaranta-cinc graus sota cobert.

El batalló perdut.

Punxant sobre l'enllaç de "Nit de pau i bones festes" podreu descarregar la versió del conte original de Pere Calders.

València necessita una cançó

 

València necessita una cançó
per a recuperar el vell somriure
de quan senyorejava sobre el món
amb una ment desperta, alerta i lliure.

Feliu Ventura.

"València necessita una cançó" és un documental, dirigit i realitzat per Borja Pons i Guillem Nicolàs, que s’endinsa en el gran moment que atravessa la música en valencià. Més de 30 músics, periodistes i professionals del gremi analitzen el que coincideixen a denominar com el millor moment del sector de tots els temps. Quantitat, qualitat i diversitat en són les claus. L’objectiu: la normalitat dins d’un país lluny encara de ser-ho.

Raimon, Feliu Ventura, Miquel Gil, Vicent Torrent (Al Tall), Xavi Sarrià (Obrint Pas) o Pep Gimeno “Botifarra” són alguns dels noms propis que donen vida a aquesta radiografia de l’actualitat musical valenciana.

Després de llargues dècades de silenci, els músics han tornat a desenfundar les seues guitarres. I aquesta vegada no tenen cap intenció de tornar-les a guardar. Alguna cosa es mou al País Valencià...

La pre-estrena va tenir lloc el 9 del proppassat juliol al Feslloch (Benlloch, La Plana Alta). Ara el podem tornar a veure a la Primera Trobada Audiovisual de Joves

Dia: dijous 15 desembre

Lloc: a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.

Hora: 18:30h.

Cinema.

PROJECCIÓ DELS DOCUMENTALS:

“Peó”, de Joan Andreu Quiles i Rodas. (2 minuts 50 segons)
 
“Pròxim destí: Monolingües”, de Marta Galindo i Arnau Ruiz. (8 minuts 50 segons)
 
“València necessita una cançó”, de Borja Pons i Guillem Nicolàs. (47 minuts)

TAULA REDONA

“LA INFLUÈNCIA DELS CONSUMIDORS JOVES CATALANOPARLANTS EN EL SECTOR AUDIOVISUAL”

Dia: dijous 15 desembre

Lloc: a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. Hora: 19:30h.

Participants: Ferran Suay (psicòleg i membre junta directiva d'ACPV), Borja Pons (Director del documental “València necessita una cançó” i músic del grup Desgavell) i Anna Peña (periodista).

Modera: Clàudia Canós (membre de l’executiva de Joves d’Acció).

Organitza: Joves d'Acció

Les perífrasis verbals

La perífrasi és un conjunt de verbs que expressa una sola idea.
El segon verb de la perífrasi és el que porta el significat bàsic i va en infinitiu, gerundi o participi.
Les més corrents són les perífrasis d’obligació i les de probabilitat. 

Les perífrasis d’obligació expressen, com el seu nom indica, l’obligatorietat o necessitat de fer una cosa. Es formen de diverses maneres:

haver de + infinitiu: Has d'estudiar.

caldre + infinitiu: Cal estudiar.

caldre + que + verb en forma personal: Caldrà que estudieu.

La perífrasi de probabilitat expressa una cosa probable però no segura. Es forma amb:

deure + infinitiu: Deuen estar a punt d’arribar; fa estona que han eixit.

També s’indica probabilitat amb les expressions és probable, és fàcil, segurament:

És probable que siguen ells; fa estona que han eixit.

És fàcil que siguen ells; fa estona que han eixit.

Segurament són ells.

 Per expressar probabilitat són incorrectes:
- L’ús del futur o del condicional: *L’examen serà demà; si ell ho diu tan convençut. / *Serien les tres de la matinada quan va arribar.
- *Igual + verb: *Aquest trimestre igual n’aprova set

Activitats sobre les perífrasis d'obligació. Practiqueu encara més.
I, ara, practiqueu la perífrasi de probabilitat.

Repàs d'ortografia I

Us enllacem un grapat de pàgines web perquè repasseu algunes lliçons d'ortografia i treballeu les activitats on line. Ciqueu sobre la imatge del quadern, seleccioneu aquelles que fan referència a l'accentuació, la dièresi, l'apostrofació, la contracció i el guionet... i endavant les atxes!

Fitxa de millora

Sobre Monzó

A continuació us mostrem uns fragments de crítica, la majoria internacional, sobre la narrativa de Quim Monzó. Digueu si esteu d'acord amb aquests comentaris i justifiqueu la resposta.

Quim Monzó és reconegut com una de les veus més provocatives de l'actual literatura europea. Els contes de Monzó són els millors que s'han produït a Europa en l'última dècada, un sentiment amb el qual els americans coneixedors de la narrativa estrangera hi estaran, sens dubte, d'acord.

Publishers Weekly, Washington

Personatges perversos i desafectes, els dels contes de Quim Monzó, dotat jove escriptor català. Monzó ha llegit Kafka i beu també de la rica tradició del surrealisme espanyol, tant pel seu sentit deliberadament paranoic de l'amenaça en coses aparentment habituals com per saber mantenir la qualitat de la seva imaginació, intermitentment lírica i visionària.

The New York Times,Nova York

Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realístic i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. Com Nabòkov, Monzó té una virtuositat que li permet jugar desesperadament amb les paraules, i una dolorosa llança d'acer que perfora la màscara de les seves brillants plasenteries.

Le Monde, París

Té un humor, una ironia i una tendresa estilísticament excel·lents, i un deliciós erotisme, a vegades expressat com un desig emmascarat i a vegades còmicament explícit, però sempre transmès gràcies a la seva marca de fantasia, a mig camí entre el somni i la realitat. Jo definiria l'estil modern de Monzó (com el de Peter Handke, Wim Wenders i tutti quanti) com una nova manera de mirar, un nou gir discursiu en el banal, però sempre fascinant, acte de mirar.

El País, Madrid

Uf, va dir Monzó

Van prendre cafè i talls de sara. —Uf, va dir ell finalment  (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no l'hauria pogut badar). Ella ni se'l va mirar (feia taaanta calor, i la finestra, com sempre, tancada).  —La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va contestar (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor).— Si vols, obre-la, va suggerir, perquè li va semblar que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no es va aixecar de la cadira ni va fer cap comentari. Era com si el temps els aixafés en silenci. Va agafar la tetera i, a poc a poc, va abocar cafè dins de la tassa (feia ja un any que s'havia trencat la cafetera i havien decidit no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, farien servir la tetera pel cafè). Una mosca volava pel damunt del pastís. Va alçar la mà per fer-la fora, però tot seguit va pensar que era un esforç massa gran per la poca nosa que la mosca li feia, així que la va deixar estar. Durant uns segons, la mà va quedar suspesa en l'aire. Després la va abaixar lentament i la va deixar sobre la taula. —Crec, va dir ell ensumant l'aire, que aquesta calda atreu les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que no pas viva, que s'arrapava a l'únic pam net de mur, blanc i brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i entraria a l'habitació. —Sí, va convenir ella mirant la tassa, i la va començar a colpejar amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). —¿Podries deixar de fer soroll?, va preguntar ell, tip. Ella va llançar la cullereta sobre la taula i el cop va ser suau, tou, de color taronja. —Abans,   era ell qui encara parlava, no feia tanta calor a l'estiu. —Tot es capgira, va rematar ella. Hi estaven d'acord. Van quedar en silenci mentre el sol planava sobre tots els caps: els dels homes al carrer, caminant lents, els dels nens a la platja, cecs d'aspror. Van barrejar les cartes i van escapçar-ne la pila. Ella tenia doble parella.

Quan se'n van adonar el cel ja era fosc i el reflex negre. Van encendre el llum de la taula i van recollir les cartes. Amb el comandament a distància van engegar el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que es van anar menjant. Acabada la programació, els himnes i les banderes, la tele es va inundar de pluja i es van adormir a les butaques. Aleshores, pels vols de mitjanit van entrar per la finestra els coloms rosats, els galls negres de canyamel, els cérvols daurats, les gavines de lapislàtzuli, les heures multicolors i les girafes d'heliotropi, tan rialleres. S'hi van estar  fins a la matinada i se'n van anar poc a poc, a mesura que el sol despuntava, de tal manera que, quan ell i ella es van despertar (el sol feria ja el mur blanc i brut de davant de la finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Van prendre cafè i talls de sara. —Uf, va dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no l'hauria pogut badar).

                                                                                                        Uf, va dir ell (Quaderns Crema, 1978)

a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text.

b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies.

c) Identifica l’estructura argumental.

Quim Monzó (II)

Dossier didàctic

Entrevista

Món monzonià

Open publication - Free publishing - More mozo

Lletres de batalles

Us enllace Lletres de batalles, una guia de lectura i audició de textos d'autors catalans sobre l'exili i la Guerra Civil amb exercicis de comprensió i d’anàlisi. Cliqueu sobres la imatge per accedir-hi.

Aparador

Mostra de la selecció que n'ha fet la revista digital del PEN català de comentaris sobre obres, fragments, ressenyes, estudis, bibliografia i enllaços al voltant de Mercè Rodoreda.

Cançó "La plaça del Diamant"

Create a playlist at MixPod.com

Personatges femenins rodoredians

3 el retrat psicologic dels personatges femenins de merce rodoreda pdf

View more ebooks on ebookbrowse.com

Mercè Rodoreda (II)

L'exili de Mercè Rodoreda

Dones a l'exili

El valor de les paraules

Enric Valor va nàixer a Castalla el 22 d'agost de 1911 i va morir a València el 13 de gener de 2000. Enguany, per tant, hem celebrat el centenari del seu naixement i l'any passat vam recordar-lo al desé aniversari de la seua mort.

Aquest és el vídeo que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha elaborat per homenatjar el "Patriarca de les Lletres valencianes" i commemorar l'"Any Valor".

Enric Valor

Enric Valor - per Vicent Brotons

View more presentations from IES Joanot Martorell de València

Narrativa de postguerra fins els anys 70

La influencia de la guerra civil en la producció narrativa fins als anys 70

View more presentations from Amparo

Gèneres de postguerra

Literatura catalana. Els gèneres de postguerra

View more presentations from Lluís Rius

Context s XX

Literatura catalana de postguerra

View more presentations from Lluís Rius

Ombres en la nit de Torrent

Ferran Torrent presenta dijous 17 de novembre Ombres en la nit, la seua última novel·la, a les 19,30 hores, a la Casa del Llibre de València (Passeig de Russafa, 11).

Una història de violència a la València dels 40.

Llegiu-ne un fragment
Mireu el tràlier promocional del llibre

Ara, Estellés

Acte: Presentació del llibre “Ara, Estellés. 12 poemes, 12 cançons a Benicarló” (Onada Edicions) amb concert de Ximo Caffarena i Quim Sanç.

Lloc: Octubre Centre de Cultura Contemporània (València).

Dia: divendres, 18 de novembre.

Hora: 19.00h.

l'Odissea en versió de Mira

El proper dimarts 15 de novembre tindrà lloc l’acte de presentació de l'Odissea, traduïda per Joan F. Mira, escriptor i membre de la Junta Directiva d’ACPV. L’acte serà a les 19:00 h, a València, a la seu de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (c/ Sant Ferran, 12).

Més informació

Onze

L'onze és el nombre natural que segueix al deu i precedeix al dotze. És un nombre primer que s'escriu 11 en xifres àrabs, XI en les romanes i 十一 en les xineses.
Ocurrències de l'onze:

• És el nombre atòmic del sodi.
• Hi ha onze jugadors al futbol.
• És una de les xifres prohibides al simbolisme del cristianisme.
• Representa a Aquari.
• Una parella que porta 11 anys casada pot celebrar les noces de corall.
• L'11 és el primer capicua i tots els capicues d'un número parell de dígits són divisibles per 11.

De Viquipèdia.

Montserrat Roig

Avui fa exactament vint anys que l'escriptora i periodista Montserrat Roig  (Barcelona, 1946-1991) es moria als quaranta-cinc anys. La xarxa li ret homenatge a través de blocs, twitter i facebook.

Com fer un PowerPoint

Aquest vídeotutorial de Linda Castañeda ens ajudarà a millorar les nostres presentacions en PowerPoint. No el desaprofiteu!

No es pot embedar, però podreu accedir-hi clicant ACÍ.

Relíquies

"El món medieval fou un gran inventor de relíquies: amb les croades, la vinguda de fragments de la creu de Crist, mostres de llet de Maria, dents de sant Cristòfor i coses per l´estil, augmentà. Hi hagué tot un comerç d´objectes d´aquesta mena. El renaixement, i en especial els humanistes, atacaren aquelles veneracions fins a cert punt idòlatres: es deixava d´adorar la veritable essència de Déu i es retien honors de divinitat a pells seques, ossos, queixals, teles, sang seca...

Però un tal fervor afectava fins i tot monarques com Felip I d´Aragó i II de Castella, que aconseguí reunir 7.422 relíquies al seu monestir d´El Escorial, en un afany de superar qualsevol altre col·leccionista de despulles sacres. Un afany que contrastava amb el que poc temps abans havia escrit Alfonso de Valdés, fent burla: «dientes que mudaba nuestro Señor cuando era niño, pasan de quinientos... solamente en Francia... muelas de san Cristóbal no tienen cuento». I hem de suposar que el rei Felip pensava que tot el que ell atresorava era vertader, sense possibilitat que ni una sola de les seues relíquies hagués estat una falsificació més o menys enginyosa.

La passió per les relíquies, des del rei al poble, va créixer encara més després de Trento: s´arrancaven les durícies dels genolls dels qui morien en olor de santedat, se´ls despullava pràcticament de tot, per tal de tenir un fil de la seua santa roba, etc. Coses més o menys normals, durant el barroc, i abans i tot. De fet, no fa massa que vaig llegir una notícia sobre aquestes coses, que em va sobtar. El 1504 una dama d´Isabel I, en agenollar-se al costat de la reina castellana per tal de donar gràcies a la mòmia de sant Isidre, arribà a un extrem major: arrancà amb les dents el dit gros del peu del sant llaurador que estava destinat a convertir-se en especial protector dels monarques hispànics.

I és que el fervor religiós sembla que no coneix els límits! Afortunadament, ara tot això ja no es porta. Però ens hauríem de preguntar què són les subhastes d´objectes dels ídols del pop o del rock, o de personatges cèlebres, des de dictadors a famoses prostitutes. Sense dubte, col·leccionisme de relíquies."

Josep Vicent Escartí
Publicat al Levante-EMV, el dia 3 de novembre de 2010, ara fa un any

Tombes i lletres

Una bona manera de combatre la invasió, no ja tan subtil, de les tradicions foranes que en aquestes dates celebren alguns dels nostres companys i veïns és endinsar-nos en les pàgines de Tombes i lletres. Homenatge fotogràfic i literari a 41 escriptors nostres, on un seguit d’escriptors ens parlen de les seues impressions davant de quaranta-una tombes de grans noms de la nostra literatura: 

Andreu Vidal, al cementiri de Llucmajor (Albert Roig)

Àngel Guimerà, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Quim Lecina) 

Artur Bladé, al cementiri de Benissanet (D. Sam Abrams)

Ausiàs March, a la Seu de València (Mireia Lleó)

Baltasar Porcel, al cementiri d’Andratx (Bartomeu Fiol)  

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, al cementiri de Palma (Neus Canyelles) 

Blai Bonet, al cementiri de Santanyí (Lolita Bosch)  

Carles Riba i Clementina Arderiu, al cementiri de Sarrià de Barcelona (Carles Duarte) 

Caterina Albert, al cementiri marí de l’Escala (Vicenç Pagès Jordà) 

Enric Valor, al cementiri general de València (Vicent Sanchís)

Eugeni d’Ors, al cementiri de Vilafranca del Penedès (Francesc-Marc Alvaro)   

Gabriel Ferrater, al cementiri de Sant Cugat (Isabel Olesti) 

Jacint Verdaguer, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Narcís Comadira) 

Jesús Moncada, les cendres varen ser escampades a Mequinensa (Ferran Sáez Mateu)

Joan Fuster, al cementiri de Sueca (Manuel Baixauli) 

Joan Maragall, al cementiri de Sant Gervasi de Barcelona (Arnau Pons) 

Joan Perucho, les cendres varen ser escampades a Prades (Víctor-Manuel Amela)   

Joan Sales, al cementiri de Siurana (Quim Torra)

Joan Salvat-Papasseit, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Jaume Subirana)

Joan Vinyoli, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Eduard Márquez) 

Joaquim Ruyra, al cementiri de Blanes (M. Rosa Font) 

Josep Carner, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Josep Pujol)

Josep Maria de Sagarra, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Borja Bagunyà) 

Josep Palau i Fabre, al cementiri de Caldes d’Estrac (Damià Pons)   

Josep Pla, al cementiri de Llofriu (Miquel Pairoli)

J.V. Foix, al cementiri de Sarrià de Barcelona (Xavier Lloveras) 

Llorenç Villalonga, al cementiri de Palma (Melcior Comes)  

Manuel de Pedrolo, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Jordi de Manuel) 

Marià Manent, al cementiri del Poble Nou de Barcelona (Francesc Prat)  

Maria Mercè Marçal, al cementiri d’Ivars d’Urgell (Jordi Pàmias) 

Màrius Torres, al cementiri de Sant Quirze Safaja (Dolors Miquel) 

Mercè Rodoreda, al cementiri de Romanyà (Maria Mercè Roca)  

Miquel Martí i Pol, al cementiri de Roda de Ter (Jordi Lara) 

Narcís Oller, al cementiri del Poble Nou de Barcelona (Tània Juste
Pompeu Fabra, a Prada de Conflent  (Antoni Puigverd) 

Ramon Llull, al Convent de Sant Francesc de Palma (Albert Roca)  

Rosa Leveroni, al cementiri de Cadaqués (Xavier Cortadellas)  

Salvador Espriu, al cementiri d’Arenys de Mar (Joan Ollé) 

Sant Vicent Ferrer, a la Catedral de Gwined (Judit Pujadó)  

Santiago Rusiñol, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Jordi Bonet-Coll) 

Vicent Andrés Estellés, al cementiri de Burjassot (Isabel-Clara Simó)  

L'obra és una joia publicada per l'editorial Sidillà i inspirada en aquell altre llibre de Cees Nooteboom i Simone Sassen, Tumbas de poetas y pensadores.

Tots sants