(Entrevista amb el poeta i columnista Manel Rodríguez-Castelló)
Manel Rodríguez-Castelló és un
escriptor alcoià conegut per la seua sòlida obra poètica i per ser, junt a
Enric Cassasas, un dels poetes als que més recorre per a fer cançons Miquel
Gil, però, també és un sagaç crític literari i un columnista brillant. Aquesta
segona quinzena d’abril ha publicat en l’editorial Germania el seu tercer volum
de reculls d’articles sota el títol Lapedra i el marge. Primera selecció 2000-2010, amb ell hem parlat sobre aquest llibre i sobre diversos
aspectes de l’ofici d’escriure.
P.-Per què has posat per
títol al llibre La pedra i el marge?
R.-No
solament a aquest llibre, que recull una seixantena de les columnes aparegudes
al Levante-EMV entre 2000 i 2010, la primera dècada del segle XXI, sinó
al conjunt de la meua producció columnística, que considere una aportació al
debat públic i a la consciència crítica dels lectors, especialment els
valencians, sobre la lamentable situació cultural, social i política en què ens
trobem i que ara es visualitza de manera més crua però que té arrels molt
fondes en les coses que han passat (i que no han passat) en les darreres
dècades i en el franquisme, per desgràcia en molts aspectes encara no superat
al País Valencià. Així, el títol La
pedra i el marge parafraseja l’adagi popular que diu “Tota pedra fa
marge (o paret)”, és a dir, que tot esforç és útil per apuntalar, com deia més
amunt, el marge col·lectiu d’una societat més justa i lliure, d’autèntiques
democràcies, avui greument amenaçades.
P.-Com definiries una bona
columna de premsa?
R.-La
brevetat de la columna exigeix una densitat d’expressió i concepte que l’acosta
al poema. Com ell, la columna sempre ha de procurar una sorpresa al lector,
aportar-li alguna cosa nova, sacsejar-lo en un moment determinat. La bona
columna és la que s’incrusta en la memòria i la que t’ha proporcionat un plaer
estètic i intel·lectual immediat que t’obliga a rellegir-la.
P.-Consideres la columna com
un gènere literari?
R.-Sens
dubte ho és, perquè no és merament un text informatiu, com altres gèneres
periodístics. No té un sentit utilitari, com no en té la bona literatura. I és
molt elàstic en la curta distància (que és l’única limitació que té), ja que
pot adquirir qualsevol forma. Per la seua intensitat i precisió, la columna és
parent del poema i també de l’assaig.
P.- Trobes que la columna és
més un gènere del segle XX que del XXI? De quina manera l’afecta l’aparició de
les noves tecnologies?
R.-No
ho tinc estudiat però probablement la columna naix amb la premsa, al segle
XVIII. Tal volta, com suggereixes, és a la segona dècada del segle XX quan més
embranzida pren. De fet, la columna ha vehiculat part del treball de grans
autors literaris (assagistes, narradors, poetes…), i no crec que haja estat
només per qüestions simplement pecuniàries. Em fa l’efecte que els nous mitjans
d’informació/comunicació no han fet (com en els altres gèneres, al capdavall,
però amb més intensitat) més que popularitzar el gènere i donar-li aire i
profunditat. I això anirà a més durant l’actual segle. Enmig l’allau
informativa, la columna ben feta, punyent i subjectiva, estilísticament
exigent, hi pren una importància que no tenia. Cada vegada busquem més en la
premsa la mirada irreductible, literària, que s’expressa a través de columnes i
articles.
P:- De quina manera has
estructurat el llibre?
R.-Es
tracta d’una selecció de 60 columnes escrites (i publicades) entre l’any 2000 i
el 2010 feta des del gust personal, triant allò que m’ha semblat que resisteix
més bé, literàriament, el pas del temps, i buscant deliberadament la varietat
de temes i tons. Des de primera hora, la proposta dels editors era clara: es
tractava d’un llibre que podia ajudar a la pràctica i aprenentatge del
comentari de text de batxillerat. Malgrat això jo he buscat (com ho fan les
columnes) un públic més ampli seleccionant aquells episodis que han marcat més
la nostra història més recent, tant d’ordre local, amb la crítica als nostres
reietons autòctons, com internacional. El llibre té un pròleg del meu amic i
escriptor Jordi Botella que incideix sobretot en el que les columnes tenen de
crítica sostinguda a un model de gestió política i de societat que s’ha revelat
catastròfic per als interessos del poble valencià. Hi ha també un apèndix
pensat per als professors i estudiants de batxillerat amb propostes de treball
de comentari fetes per Rosa Escrivà i Carmela Puig, que a més a més d’amigues
són unes magnífiques professionals de l’ensenyament.
P.- Què té l’articulista
Rodríguez-Castelló del poeta?
R.-Bé,
això potser ho haurien de dir els crítics, si n’hi hagués. En qualsevol cas, i
salvant les distàncies de posicionament (una columna es fa pensant,
sobretot, en el lector; un poema, no), m’imagine que ser un lector constant i
voraç de poesia i haver-la practicada amb una certa insistència durant anys
implica una visió específica del món que xoca de manera radical amb la crua
realitat de cada dia. Per començar, i ja ho he apuntat més amunt, el poeta és l’artista
de la paraula, un perepunyetes del rigor i la precisió, que veu i sent
el món en paraules, de manera que quan es posa a escriure una columna l’únic
que hi canvia és la perspectiva però hi manté el domini i la tensió del
llenguatge, l’anticonvencionalisme, la rebel·lia, la defensa d’una certa veritat
eticopoètica, etc. Ara bé, en la columna hi faig servir constantment una
cosa que encara no he aconseguit incorporar a la pràctica poètica sinó en molt
comptades circumstàncies, la ironia, que potser exigeix la complicitat amb el
lector de què la columna també s’alimenta. En general la columna es decanta per
allò concret mentre que el poema aspira a l’absolut i ucrònic. També m’he
adonat que en les columnes apareixen moltes de les obsessions i referents que
conformen el meu món més estrictament poètic. I, diguem-ne, la veta poètica se
subratlla més en la columna quan no hi ha l’esdeveniment puntual, allò que t’indigna
de l’actualitat, per exemple columnes fetes durant els meus viatges i d’observacions
més atemporals de la vida quotidiana. En fi, aquest tema donaria per a molt.
P.-Què és el que t’impulsa a
escriure una columna setmanal durant tants anys?
R.-Vaig
començar a publicar columnes setmanals l’any 92 al Ciudad d’Alcoi. Fins
aleshores, algun article que et publiquen ací o allà, treballs de crítica
literària i coses per l’estil. A Alcoi tothom llig el Ciudad (o més
aviat repassa, perquè en general és il·legible), de manera que quan eixia per
allà de marxa, sempre hi havia el lector o lectora desconegut que et comentava
la darrera columna. Per a un poeta, que no sap mai qui ni quan el llegirà, a
banda tres o quatre amics i algun tocaesquenes d’aquells que tant abunden, allò
era sensacional. Amb les columnes realitzava en certa manera una de les
constants del meu caràcter i formació, a més a més de treballar literàriament i
disciplinar-me, incidir en allò que se’n diu l’opinió pública, en la reflexió
col·lectiva, en el treball polític, en el sentit ampli i noble de la paraula.
El poema, si no és que vius de premis o tens l’ego pujadet, no té temps ni
límits, i això de vegades és fotut. La poesia refusa el que diríem
funcionarisme, és més aviat un no-ofici. La columna, doncs, et permet
desenvolupar al llarg del temps una obra paral·lela i complementària a la tasca
poètica, i en una distància que a mi m’és molt propícia. Amb tot, espere no
quedar-me ací i poder-me dedicar amb més temps i profunditat a altres menes de
treballs literaris.
P.- Amb anterioritat has
publicat dos llibres de columnes, que té aquest que tinguen als altres?
R.-No
sé si vols dir què té aquest que no tinguen els altres. En qualsevol
cas, et parlaré de semblances i diferències. Pel que fa a les primeres, es
tracta, òbviament, de columnes, de reculls de columnes ordenades sempre
cronològicament de manera que faciliten una lectura en certa manera
memorialística, un flash-back d'episodis gravats en la memòria històrica
més o menys recent del lector, però que en certa manera transcendeix la simple
dimensió del temps amb reflexions de més llarg abast. El primer llibre de
columnes, Els dies contats, arreplegava treballs publicats a
Alcoi i per a un públic més específic; al segon, La pedra i el marge,
vaig editar totes les columnes del Levante dels anys 98 i 99. Finalment
aquest tercer, que manté el títol amb l'epígraf Primera selecció 2000/2010,
incorpora, com ja he dit, seixanta columnes d'aquests anys i opera, per tant,
sobre coses més recents de la meua realitat i de la situació col·lectiva. La
principal novetat, a banda supose que d'una certa maduració en el treball de la
columna, és la dimensió didàctica de l'edició d'ara, que he intentat
conciliar amb els interessos d'un lector més general. Crec que amb això queden
resumides les similituds i diferències de cada llibre.
Enviat per
Sala de premsa Editorial Germania
