La cohesió

Sempre poso l'exemple del collaret de perles per explicar la cohesió textual. De la mateixa manera que l'enfilall de perles necessita un fil interior, les frases de l'escrit mantenen múltiples llaços d'unió, més o menys evidents: puntuació, conjuncions, pronoms, determinants, parentius lèxics i semàntics, relacions lògiques, etc. El conjunt d'aquestes connexions estableix una xarxa de cohesió del text, la textura amagada de l'escrit, que li dóna unitat per poder actuar com a missatge complet i amb sentit.

Un d'aquests mecanismes de cohesió és l'anàfora, la repetició sistemàtica d'un element al llarg del discurs. L'anàfora cus una frase amb l'altra, amb pronoms, sinònims i el·lipsis, de manera que els dóna un sentit congruent. Posem que escrius la història d'un conill i una pastanaga: l'animal i l'hortalissa reapareixen constantment en la prosa, perquè en són els protagonistes. La feina de l'escriptora i de l'escriptor consisteix a camuflar les repeticions constants o a estalviar-les, si és possible, sempre que se'n garanteixi la connexió i la comnprensió. Un estalvi excessiu provoca buits de significació i desconcert, però la reiteració sistemàtica dels mateixos mots recarrega la narració i li treu vivor. Al capdavall, l'anàfora esdevé un dels mals de cap més grossos de l'autor.

D. Cassany, La cuina de l'escriptura. Ed. Empúries. Barcelona, 1993 (pàg. 134)