Sempre poso l'exemple del collaret de perles per
explicar la cohesió textual. De la mateixa manera que l'enfilall de
perles necessita un fil interior, les frases de l'escrit mantenen
múltiples llaços d'unió, més o menys evidents: puntuació, conjuncions,
pronoms, determinants, parentius lèxics i semàntics, relacions lògiques,
etc. El conjunt d'aquestes connexions estableix una xarxa de cohesió
del text, la textura amagada de l'escrit, que li dóna unitat per poder
actuar com a missatge complet i amb sentit.
Un
d'aquests mecanismes de cohesió és l'anàfora, la repetició sistemàtica
d'un element al llarg del discurs. L'anàfora cus una frase amb l'altra,
amb pronoms, sinònims i el·lipsis, de manera que els dóna un sentit
congruent. Posem que escrius la història d'un conill i una pastanaga:
l'animal i l'hortalissa reapareixen constantment en la prosa, perquè en
són els protagonistes. La feina de l'escriptora i de l'escriptor
consisteix a camuflar les repeticions constants o a estalviar-les, si és
possible, sempre que se'n garanteixi la connexió i la comnprensió. Un
estalvi excessiu provoca buits de significació i desconcert, però la
reiteració sistemàtica dels mateixos mots recarrega la narració i li
treu vivor. Al capdavall, l'anàfora esdevé un dels mals de cap més
grossos de l'autor.
D. Cassany, La cuina de l'escriptura. Ed. Empúries. Barcelona, 1993 (pàg. 134)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada