Aquest curs, a causa de l’augment d’hores lectives, m’he vist
pràcticament obligat a agafar un segon de batxillerat. Fins ara havia
procurat evitar-ho, perquè hi ha unes quantes coses en aquest curs que
no em fan gens de gràcia, com ara una part important dels continguts i
objectius de la programació, que considere erronis i/o inútils. O
l’absurd, compartit per una part del professorat, de considerar-lo com
una preparació de l’examen de selectivitat. Ja vaig comentar aquest
aspecte, fa temps, en l’entrada La farsa de la selectivitat.
Però el pitjor d’aquest curs és que està dedicat, sobretot, a practicar
un model de comentari de text, basat en les teories de la lingüística
del text, que obliga a prestar atenció a aspectes secundaris, sense
interès o simplement obvis. O tot plegat alhora. Vegem-ne alguns
exemples. Un dels punts d’aquest model de comentari fa referència a la
tipologia textual a què pertany el text objecte d’anàlisi. Així, els
textos es classifiquen en expositius, argumentatius, narratius,
descriptius, instructius, etc. L’inconvenient és que aquestes tipologies
textuals no apareixen mai en estat pur. I és per això que es parla de
la tipologia textual predominant en un text, cosa que obliga a
fer generalitzacions òbvies sobre el text comentat o a manipular-lo per
encaixar-lo en una tipologia o altra, predominant o no.
Un altre punt habitual del comentari és l’anàlisi de la dixi, paraula
que en l’argot de la lingüística textual fa referència als elements de
l’enunciació: les persones del discurs i el temps i el lloc de
l’enunciació. Es demana a l’alumne que s’entretinga identificant aquells
elements gramaticals que assenyalen la proximitat o la distància
respecte de l’emissor del text com els demostratius aquest o aquell o els pronoms neutres açò, això o allò.
De nou, una activitat escolar, en el mal sentit de la paraula. Per no
dir res de quan es pregunta en quin canal està escrit el text. L’alumne
ha de respondre que el text està escrit en el canal escrit! De tant en
tant, algú s’equivoca i diu que està escrit en l’oral, cosa que
s’agraeix, perquè com a mínim introdueix una mica d’imaginació en el
procediment. Algunes vegades, s’introdueix el refinament de precisar que
el canal, oral o escrit, pot ser també unidireccional o
multidireccional, o unilateral o multilateral. Disculpeu-me que no em
pare ara a analitzar aquests conceptes tan abstrusos.
Un punt del comentari que produeix resultats especialment deplorables és
la identificació de la varietat dialectal geogràfica en què està escrit
el text. Quan s’hi detecta algun subjuntiu en i o un possessiu com meva, teva o seva
de seguida molts es llancen com uns miures a afirmar que està escrit en
català oriental, oblidant que a Lleida, territori que pertany al bloc
del català occidental, utilitzen també el subjuntiu en i i els possessius meva, teva i seva.
S’ha de tenir en compte que la diferenciació entre català oriental i
català occidental es basa en diferències fonètiques, que l’escriptura no
reprodueix, de manera que no té sentit plantejar-se si un text escrit
pertany al català occidental o al català oriental. Aleshores, què s’ha
de fer? Parlar de textos valencians o catalans? En aquest cas, el remei
em sembla pitjor que la malaltia. Per no dir res dels casos en què, com
que no es detecta cap tret dialectal, s’inventa i avant. Recorde haver
llegit no fa molt en un llibre, on es recollien diversos textos
comentats per al selectiu, que una novel·la d’Enric Valor estava escrita
en valencià, perquè utilitzava les formes perifràstiques del pretèrit,
quan aquestes formes són les generals en tot el domini lingüístic de la
llengua catalana. Errors i pífies a banda, convé recordar que en les
cultures consolidades, com l’anglesa o la francesa, no es dedica atenció
a les diferències dialectals geogràfiques. Es considera que no valen la
pena i que la dialectologia ve a ser una mena d’entreteniment, per a
qui ho trobe divertit, semblant a la filatèlia o a la numismàtica.
La buidor d’aquest model de comentari encara es posa més de manifest
quan s’aplica a textos literaris. En aquest cas, a més d’insistir en la
idea peregrina que aquests textos es caracteritzen sobretot per l’ús del
llenguatge figurat, s’introdueixen conceptes perfectament inútils com
el d’autor model i lector model, que, a més, solen provocar resultats
hilarants. Vegeu, si no, les banalitats que escriu Maria Josep Cuenca,
en el seu llibre Gramàtica del text, sobre l’autor i el lector models de Les veus de Pamano
de Jaume Cabré: «llegint aquest fragment, i millor encara la novel·la,
podem fer-nos una idea d’un autor de mitjana edat (entre cinquanta i
seixanta anys) que ha conegut la Guerra Civil espanyola i la postguerra,
probablement a través de familiars directes, i que es posa del costat
dels republicans; igualment, podem fer la hipòtesi que el lector model
serà una persona d’unes característiques semblants, que puga valorar la
tragèdia de què es parla per haver-la viscuda o per haver-ne viscut les
conseqüències.» Ja posats, hi hauria pogut afegir que l’autor model de
les novel·les de Jaume Cabré, per a la majoria dels seus lectors, té com
a característica fonamental el fet de ser un senyor amb ulleres i
bigot, la qual cosa resulta fonamental per a entendre no sols el text,
sinó el mateix procés de la creació literària.
No continue repassant més punts per no cansar-vos. Només voldria
remarcar per acabar que l’inconvenient principal d’aquest model de
comentari de text que es practica en segon de batxillerat és que
converteix el comentari en un exercici mecànic, que aplica a qualsevol
text la mateixa plantilla, fins a la nàusea, de manera que el text no és
més que una excusa o un pretext. La conseqüència immediata és que,
literalment, s’evita la lectura del text. El que diu el text, en
definitiva, no és pertinent. I no val a dir que tot això té com a
finalitat ajudar a entendre els textos, perquè només es fixa l’atenció
en el que és obvi o el que, sense ser-ho, no és pertinent.
De tota manera, s’ha de reconèixer que la pràctica d’aquest tipus de
comentari produeix un efecte agradablement anestèsic sobre l’activitat
neuronal. És un avantatge que no es pot menysprear.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada