La canonització de Fuster
Joan F. Mira, 1992
Espere que no passe, m’agradaria que no passara, però
està començant a passar: volen convertir Joan Fuster en sant Joan Fuster. El procés,
realment, estava en marxa ja des d’uns anys abans de la seua mort, però s’ha accelerat
de manera visible d’ençà d’aquell dia tristíssim. I trobe que tot plegat té una
explicació, potser una utilitat, però no em deixa tranquil. Ho vaig poder
percebre el dia mateix de l’enterrament, ho he anat veient a la premsa i en
declaracions de diversos personatges, i m’ho van confirmar el dia que em
convidaren a una conversa televisiva sobre l’insigne desaparegut. Però no
m’agrada.
La canonització, en aquest cas, no consisteix només —ni
sobretot— a reconèixer públicament el grau heroic de les virtuts del possible
sant. En això estaria perfectament d’acord: Fuster va practicar en grau
superior algunes virtuts molt importants, la intel·ligència, el patriotisme,
la paciència, el treball, i unes poques més. En aquest cas, però, el procés
canònic no busca principalment això: busca convertir sant Joan Fuster en
exemple innocu. Ressaltar les virtuts, i amagar la trajectòria de tota una
vida; dissimular la ideologia, en primer lloc. Així, potser, serà totalment
aprofitable, sense incomoditats mentals ni morals. Vull dir que volen que ens
mirem sant Joan Fuster com una mena de patró institucional, i poca cosa més.
Sense doctrina, ràbia, crítica, idees, catalanitat (¡això sobretot!), improperis,
independència personal (i col·lectiva, ai!), anti-espanyolisme, res. Un home,
un sant, ja està.
Pensen, una vegada més, que així no provocaran la dreta
eternament burra. Que així, Fuster serà assumit per tots, en santa pau i
harmonia. Pensen, inútilment, coses així. Fracassaran, una altra vegada. I a
més, Fuster era molt més que un sant: era també un dimoni, gràcies a Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada